Coneixement objectiu o muntatges instrumentals

La fotografia electrònica i les possibilitats de manipulació –a la clàssica també era possible, però s'hi notaven els retocs i arranjaments– han posat en evidència que no hi ha evidències creïbles de caire fotogràfic. Joan Fontcuberta ha esdevingut un mestre manipulador d'objectivitats; crea realitats que mai no han estat objectives però que pel concepte o idea que tenim de la fotografia (captar la realitat desvelada per llum) ens creiem allò que la imatge mostra. No s'ha enganyat el sentit visual sinó que simplement se li mostra una realitat, que pot ser virtual respecte de la realitat natural objectiva però que no ho és respecte de l'objectivitat de la imatge: el que hi ha a la imatge, existeix a la imatge, encara que no pertanyi a la realitat testimoniada pels altres sentits ni, fins i tot, pel raonament. Aquesta objectivitat visual no és virtual –com les imatges delirants o les paranoiques, que poden sorgir respecte de la percepció de quelcom real segons creences, filosofies o alteració clínica dels sentits–; és una presència aparentment objectiva que respon a la seva realitat electrònica, amb capacitat de provocar comportaments i principis d'organització política i/o social generadors d'accions que poden afectar la realitat social i/o natural. Aquest és precisament un dels maldecaps dels serveis secrets dels estats i de les organitzacions policials o econòmiques: no saber amb certesa si el que es mostra és objectiu o, només, objectivable atès que des de la virtualitat es pot passar a la realitat social. El món global polític i social en què vivim és la prova que pels instruments amb què manipulem la realitat –els diners entre altres– ja res no és amb certesa objectiu. La fotografia permet apropar-nos i fer-nos reflexionar sobre els nous mons coercitius.