Per la pàtria, ‘with love'

La majoria dels escriptors no s'han trobat mai a l'altra banda de la taula, allà palplantats, fent cua per aconseguir un autògraf dels seus autors preferits. Vet aquí que arriba Sant Jordi, i s'armen de paciència, i de bolígrafs, disposats a aguantar el que calgui i a somriure per complaure els fans: és el moment de posar cara als seus lectors, i això –poca broma– implica més d'una sorpresa. “Per al Carles, exalumne meu, que segur que ara em podria fer de profe!”, escrivia ahir a manera de dedicatòria un David Cirici esportiu que es prenia temps per fer una encaixada de mans, un petó o una foto si calia als lectors d'El setè àngel. “Per a la gent del teatre, el més important són els aplaudiments; per a la del cinema, la taquilla, i per a nosaltres, l'opinió de la gent que ha llegit el llibre.” Una altra sorpresa va tenir Jordi Basté, que debutava com a novel·lista signant Un home cau, escrita a quatre mans amb Marc Artigau: “Una dona m'ha vingut a explicar que, després d'enviudar, fa tres anys, mai sortia de casa, però que m'ha sentit al matí a la ràdio i s'ha animat a sortir perquè li dediqués el llibre.” La senyora duia, a banda d'unes grans ulleres de sol negres, un gosset sota el braç guarnit amb una bufanda del Barça. “A mi m'han fet escriure una dedicatòria en italià per a un guia turístic d'Itàlia lector de La maledicció dels Palmisano!”, somreia Rafel Nadal, que anava de bòlit amb La senyora Stendhal, que es venia com xurros.

L'escriptora nord-americana Siri Hustvedt, al costat, mantenia un aire marcial. S'estrenava per Sant Jordi amb La dona que mira els homes que miren a les dones, però molts lectors venien també amb llibres anteriors. “M'ha sorprès, perquè una lectora se m'ha posat a plorar i m'ha dit que els meus llibres li havien canviat la vida, que l'havien fet millor persona, i això m'ha commogut, perquè, per a mi, el més emocionant és parlar amb persones que han llegit els meus llibres.”

Encara unes cadires més enllà, el grec Petros Márkaris, que presentava la novetat Offshore, encastava un lliscant “For Irene, with love.” Au. “Estic tan content de ser aquí! Aquesta és la millor cita anual entre escriptors i lectors del món!”, va sentenciar.

En la mateixa línia, l'escriptora nord-americana establerta a Venècia Donna Leon, mare de l'inspector Brunetti, es fregava les mans: “Això és fantàstic; els lectors d'aquí són molt apassionats i es nota que a la gent li agrada llegir molt.”

“La diada de Sant Jordi és una sobredosi d'adrenalina i emocions; estàs pell amb pell amb els lectors, i el llibre és el protagonista; per això no hi pot haver cap dia més feliç, intens i cansat que aquest!” Pilar Rahola anava de corcoll ja de bon matí: la cua de lectors era llarga i no donava l'abast. “No canviïs mai!”, li deia una senyora. “Vam sobreviure aleshores i continuarem endavant”, l'animava una altra. “Per la nostra estimada pàtria, sempre ferida”, estampava Rahola amb un Pilot blau a la primera pàgina de Rosa de cendra, premi Ramon Llull. Un glop d'aigua i a la feina.

Als antípodes de les empentes de la rambla de Catalunya, altres escriptors signaven amb més calma. És el cas de Xavier Theros, que debutava com a novel·lista amb La fada negra, premi Josep Pla d'aquest any. Per Theros, Sant Jordi és una mena de “prova de foc” en què l'escriptor s'enfronta cara a cara amb els lectors. “M'ha sorprès, perquè m'he trobat moltes senyores grans que em demanaven que els dediqués la novel·la als seus fills, i d'altres que em coneixien com a cronista de Barcelona i els ha fet gràcia descobrir la revolta de la Camància.” Al seu torn, Raül Garrigasait, que debutava amb una novel·la també ambientada a principis del segle XIX, Els estranys, confessava: “És desconcertant, tot plegat. Prefereixo el contacte amb el lector durant les presentacions o els clubs de lectura, perquè per Sant Jordi han vingut bàsicament coneguts o gent del món de les lletres.” Qui no té complexos és l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís. “Jo practico el mètode Espinàs: em poso dempeus perquè la gent em vegi.”