crítica de teatre / «zwdu»
Taüts
De vegades, la realitat dóna més; de vegades, menys; però és ver que hi ha dilluns balcats amb la sort, i a desgrat dels clars auguris que es manifesten amb naturalitat, petits senyals que no sabem interceptar, al final ens afirmen un colossal grau d'ingènita candidesa i que prompte farà sentir-nos l'angoixa insuportable del qui va a les palpentes. La intuïció sí, però i què si no en fem cas, si seguim vivotejant xopats pel profund sentiment de la incertesa humana... És amb un sentir com aquest que la nit de dilluns, al caire de les nou, pujava en direcció a l'Auditori de La Mercè per assentar-me, minuts després, en el plàstic ferotge d'un seient que anava tornant-se intolerable, potser, segur, no per decisió pròpia però ben afí al cas. Després d'haver vist l'espectacle Zwdu se'm formulen una sèrie de qüestions i em pregunto: és possible apassionar-se per l'anècdota, per l'accident, per allò ceballot del món rutinari? Té la incapacitat de convertir una idea en quelcom trasbalsador, divertit, contagiós, algun interès contemplatiu? El laconisme s'ha de resignar al silenci parcial? No ens enganyem, no és agradable, al contrari, veure l'esforç d'un equip convertit en un embalum tristoi i pobre. Per mi hi ha errors de principi: per què voler fer una mena de Beckett o Brossa, quan es pot fer un Beckett o un Brossa autèntics, ben escrits i acotats?! Al mig de la fosca entreveiem una taula doble de despatx, perpendicular al públic, amb quatre calaixos per banda, de fusta clara. Asseguts, l'un de cara a l'altre, dos individus que es miren. Porten cabells llargs que sobresurten d'un capell i d'una gorra, gasten unes barbes grises llarguíssimes que s'escolen sota la mesa fins desaparèixer. Ulls expressius fiten l'esguard i els gestos de l'altre en una mena de paròdia d'espill, semblen funcionar per algun tipus de mimesi i profereixen sons guturals més propers al simi primigeni que al contemporani; de vegades entonen el so brunzit d'una mosca i un no té clar si és un clam soporífer i gratuït d'una meditació budista o alguna cosa que té a veure amb la comunicació. Zw i Du són éssers que esperen, com en Beckett, algun entrecàs o cosa, gairebé sense desitjos es perden en els fets més quotidians i rutinaris: sopen, dormen, esmorzen, prenen el te i, maldestres, trenquen coses... Du domina el bon cor de Zw i el manipula. A causa, suposadament, del tedi o de la decadència física decideixen un doble suïcidi que no acaben d'aconseguir mai malgrat que aquests enginyers són capaços de confeccionar-se uns taüts prou reeixits d'una taula. Allò que reconeixem en els clàssics aquí hi és estereotipat, fals, sense originalitat; és tot tan previsible que no pot deixar de ser un lament agònic. Recordeu, però, que si teniu una vida complicada, si esteu enganxats irremeiablement per la barba amb un altre ésser, i al mig hi teniu una taula, llavors, us anomeneu Zw i Du, sou probablement clowns i viviu sota una llum mòrbida, pels temps.