Plandiura, l'obsessió per l'art

Poques figures del món artístic català han estat tan controvertides com Lluís Plandiura (Barcelona, 1882-1956), “el col·leccionista d'art més popular i més important de Catalunya abans de la Guerra Civil”, tal com el va definir el poeta i biògraf de Picasso Josep Palau i Fabre. Va ser polèmic en vida i ho continua sent mig segle després de la seva mort, fins al punt que darrerament ha donat joc en investigacions periodístiques –el documental L'aventura del romànic, produït per TV3 el 2011– i en la literatura –la novel·la Strappo, que Martí Gironell va publicar el 2015–. Amb tot, s'ha imposat la seva imatge més negativa i s'ha fet aflorar únicament la seva tèrbola implicació en l'espoli de l'art català.

Plandiura, que va fer fortuna com a fabricant de sucre, té una biografia complexa en què, efectivament, hi ha parts fosques, però menystenir la seva actuació com a col·leccionista és totalment injust. Què seria el MNAC sense les obres d'art antic i modern que va ingressar als anys trenta provinents de la seva col·lecció? El museu del Palau Nacional, entre d'altres, com ara el Museu Picasso, deuen molt a la fal·lera col·leccionista de Plandiura. Aquesta visió impregna Lluís Plandiura. El gran col·leccionista (Edicions de la Garriga Secreta), de Manel Vilar, la primera monografia que es dedica a aquesta figura cabdal de la història de l'art català.

“El balanç, com a col·leccionista, és molt positiu. Plandiura va tenir l'habilitat de comprar obres a baix preu, rebentat en el cas de l'art medieval, i perfectament hauria pogut revendre-ho tot a l'estranger a un preu més alt. Però, en lloc d'això, va atresorar aquest patrimoni, que en bona part ha acabat en institucions públiques”, subratlla Vilar, que destaca el seu paper com a recuperador d'obres que havien estat robades o, en alguns casos, venudes a l'exterior durant la Primera Guerra Mundial, aprofitant que els col·leccionistes europeus no estaven tan a l'aguait.

Plandiura va començar a col·leccionar cartells modernistes quan encara no havia fet els 20 anys. En va arribar a arreplegar 600, i l'Ajuntament els hi va comprar per 3.000 pessetes. Amb aquests diners, va adquirir els seus primers dibuixos, d'Enric Galwey i Joan Llimona, i la seva primera pintura, La novícia, també de Llimona. L'historiador de l'art Francesc Fontbona assenyala en el pròleg de la publicació que Plandiura “no era un ric que comprava assessorat per cap marxant, sinó algú que responia a un gust personal sòlid”.

I el seu gust era noucentista. Els seus artistes preferits eren alhora els seus amics. Amb Manuel Humbert, Ricard Canals, Jaume Mercadé, Miquel Utrillo, Pere Ynglada i Xavier Nogués feien penya i es trobaven a l'hotel Colón, del qual Plandiura era un dels propietaris. “Molts artistes treballaven explícitament seguint els criteris que agradaven al col·leccionista, el seu millor client”, diu Vilar. Fontbona ho resumeix així: “En bona part, el cànon de la pintura catalana d'aquest moment el fa Plandiura amb la seva col·lecció.”

Aquesta predilecció per l'art de patró més conservador el va allunyar de les avantguardes. Va fer lletjos a Miró i a Dalí. I amb Picasso la relació va ser tibant. Per Josep Pla, sabem que el geni malagueny el detestava. Quan va decidir anar-se'n a París, el 1904, li va oferir 20 peces per un milió de pessetes. Plandiura no li va fer gens de cas. Els primers temps del pintor a París van ser miseriosos, i li'n donava les culpes. Quan Pla el va visitar el 1920, li va fer una llista precisa de tots els triomfs que anava recollint: “Digui-ho sobretot a Plandiura.” Picasso no li va voler vendre mai més cap obra, però l'astut Plandiura va trobar la manera i en l'inventari de la seva col·lecció l'any 1932 n'hi havia 22.

El 1932 va ser un any difícil per a Plandiura. Els negocis no li rutllaven i va posar a la venda la col·lecció. Un total de 1.869 peces –amb dues ànimes principals: l'art del seu temps i els tresors medievals, per bé que també hi havia ceràmica, vidre i moble–, per les quals demanava set milions de pessetes a l'Ajuntament i a la Generalitat. El procés de compravenda va ser polèmic, amb debats encesos a la premsa i maneres oposades de veure les prioritats del país entre les diverses forces polítiques, fins que el president Francesc Macià va beneir el tracte de manera entusiasta.

En menys de quinze dies des que es va rubricar l'acord, les obres van sortir de la mansió del col·leccionista, al carrer de la Ribera, 6, i es van incorporar a les col·leccions públiques. El Museu d'Art de Catalunya, precedent del MNAC, va fer un salt qualitatiu espectacular. “Per a Plandiura, aquesta operació va ser un canvi d'imatge. Havia fet coses que no l'havien deixat en gaire bon lloc i necessitava quedar net de consciència”, interpreta Vilar.

L'afer Mur

Un dels defensors de l'adquisició va ser el director del Museu d'Art de Catalunya i secretari de la Junta de Museus, Joaquim Folch i Torres. I això que amb Plandiura havien estat enemics ferotges. “La col·lecció Plandiura està formada per tot allò que el Museu d'Art de Catalunya hauria hagut de comprar i no ha pogut”, va dir un Folch i Torres que havia girat full pel que fa a les pugnes amb el col·leccionista per aconseguir els béns de les esglésies del Pirineu. I aquí emergeix el personatge més tenebrós, sobretot per un afer: la sortida del país dels frescos de l'església de Santa Maria de Mur. Els va fer arrencar i els va vendre al Museu de Belles Arts de Boston. Aquest lamentable incident va desencadenar la gran campanya de salvaguarda del patrimoni medieval per part de la Junta de Museus. Si el MNAC és el museu de referència al món en pintura mural romànica, és, doncs, gràcies a Plandiura.

Folch i Torres, que va fer l'impossible per impedir la diàspora de la joia de Mur, va rivalitzar amb Plandiura per aconseguir diverses obres. El col·leccionista li va passar la mà per la cara diverses vegades, però no sempre va jugar net. Hi ha anècdotes escabroses. Es va posar fet una fúria quan el representant de la Junta de Museus va comprar el frontal d'altar de l'església andorrana de Sant Romà de Vila i li va enviar un escamot d'homes que el van atacar a trets. Per sort, tot va acabar només en un ensurt.

El 1932 va perdre la seva col·lecció, però de seguida en va iniciar una altra. Les parets de la seva casa del Born es van tornar a omplir d'obres, ara d'estils diferents. D'una banda, es va centrar en el Segle d'Or espanyol, i els Ribera, Greco, Zurbarán i Murillo van entrar a formar part del seu món; de l'altra, va flirtejar amb la pintura estrangera. Cézanne, Matisse, Daumier i un dubtós Van Gogh també es van afegir als fons. Tot s'ho van repartir els seus tres fills quan va morir. Seguir el rastre d'aquesta col·lecció disgregada és força complicat, excepte quan es vol fer una venda il·legal, que és el que va passar el 2015, quan el Tribunal Suprem va declarar inexportable un Zurbarán que un net de Plandiura volia col·locar a Londres.

Els descendents encara en van heretar una altra, de col·lecció: la que havia erigit a la casa natal del seu pare, a la Garriga. “Com que era un edifici petit, va gestar una col·lecció més íntima, privada i sentimental. La va ensenyar a poquíssima gent. Plandiura la volia regalar al poble a canvi d'estalviar-se els rebuts de la contribució. Lamentablement, l'Ajuntament ho va refusar”, explica Vilar. El 1963, els hereus van vendre la casa i les obres que contenia als Maragall de la Sala Parés, que tot seguit ho van revendre tot, tant aquí com a fora. L'Ajuntament de Barcelona va tenir prioritat per escollir. Per exemple, es va quedar el famós quadre Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem, que Plandiura havia mutilat per poder-lo encabir en un pany de paret estret, i en canvi no es va interessar pel frontal d'altar de Sant Esteve de Guils, que sí que va voler el Museo del Prado.

Tot i haver-lo demanat, Vilar no ha aconseguit dels galeristes Maragall l'inventari complet de les obres que hi havia a la casa de la Garriga. Tampoc ha trobat bona predisposició en alguns descendents del col·leccionista, en concret el que és el propietari de la casa del carrer de la Ribera. Plandiura va ornamentar la seva residència amb pintures murals de Xavier Nogués, peces arquitectòniques antigues com finestrals i portes medievals, i un vitrall que va encarregar a Gaudí. La mansió està tancada amb pany i clau i ningú sap en quin estat de conservació es troba tot aquest patrimoni.

La col·lecció de l'amant

Hi ha un net que sí que s'ha avingut a col·laborar, i de fet ha escrit l'epíleg del llibre. És Marià Castells i Plandiura. En el text revela que la voluntat del seu avi només es va complir per a una col·lecció, curiosament la més secreta de totes, un obsequi que va fer a la seva amant, Victoria González. Està formada per 153 olis de petit format de pintors catalans dels segles XIX i XX, setze gravats de Nogués i mobles d'estil. Aquest repertori artístic sí que ha perviscut unit, perquè va ser una donació pactada per la parella clandestinament al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. I aquí s'exposa, tot i que amb l'origen amagat –només consta com a Llegat 1956–, perquè així ho van exigir els seus fills.

Tot un personatge. I el seu nom continuarà sonant. Hi ha una tesi en preparació que està treballant Mireia Berenguer. I el dia 8 de maig el MNAC organitzarà la jornada Col·leccionistes que han fet museu, en què Plandiura lògicament serà un protagonista destacat.