Crítica
Sur(Fred)alista
Saara Turunen ha trencat tots els motllos. Perquè sempre es considerava que la dramatúrgia nòrdica era freda, distant, esquerpa, asèptica. I ella demostra, tot i la solitud dels personatges, un to surrealista, oníric, que casa molt bé amb la comèdia romàntica dels anuncis de pizzes de Casa Tarradellas, posem per cas.
La producció es va estrenar a l'Atrium la temporada passada, sense pràcticament recursos. Ara ha guanyat un metre d'escenari de boca i s'ha traslladat a la Villarroel. L'aire li ha anat molt bé. L'autora, que fins ara havia jugat amb càmeres i sets al darrere de l'escena, va haver de restringir-ho per raons pressupostàries. Li ha anat molt bé. També. Tant, que ara, diu, està abandonant el recurs audiovisual en les seves noves produccions.
La peripècia d'una autora que decideix engaltar-se un bigoti per fer-se respectar (ai, els temps de Víctor Català però també els d'avui, d'#onsonlesdones) brilla per la mirada de Charlot de Carla Torres. La seva antagònica (l'ànima, Patrícia Mendoza, de rosa xiclet) prefereix l'amor. Però no pas el pragmatisme domèstic de la mare (Vero Cendoya) ni l'idealisme abstracte del pare que no es mulla en quasi res (Pepo Blasco). El gat i el cérvol completen un zoològic amb cançó per a un surrealisme vingut de les terres del fred.