La llibertat de Pierlugi Cappello

Llibertat és una paraula sense cos; com amor o com ànima. Tanmateix, l'ésser humà brega per omplir de sentit les paraules i potser per omplir de sentit, sobretot, les paraules que no tenen cos. Això és el que fa Pierluigi Cappello (Gemona del Friül, 1967) a Aquesta llibertat, una novel·la breu i deliciosa d'un autobiografisme obert que ens regala esbossos molt ben perfilats d'una infantesa concreta i triada.

A partir d'una trama mínima, Cappello trena una paraula rere l'altra i (re)crea diverses escenes del passat. Aquests fragments de vida escollida configuren les diverses parts del llibre i adopten formes diverses, com ara l'apunt de dietari o la carta. Hi trobem la visió del poeta que capta l'instant i que defensa l'espontaneïtat com a mètode d'escriptura, però en darrer terme sempre arribem a la seva trobada personal amb la lectura i el que això va significar; assistim a la formació literària de l'autor des de l'adult que dona forma a les vivències de l'infant.

Aquesta llibertat és un llibre tranquil i lent, d'una respiració pausada que es permet el temps necessari del pensament; un llibre acolorit, d'un verd poc habitual, que conté, entre la prosa treballada i fresca, frases del tot memorables (“la mirada de qui llegeix és multitud”).

L'autor desplega un ventall considerable de recursos que mai no afloren en primer terme, sinó que compleixen la seva funció des d'una humilitat volgudament subterrània. En aquesta novel·la, la forma hi té un paper del tot predominant, però malgrat això mai no distreu el lector de la profunditat del pou de la memòria que ens interpel·la.

La traducció, d'Oriol Sánchez Vaqué, aconsegueix il·lustrar la novel·la de manera més que convincent, aconsegueix mantenir la seva lluminositat ben viva.

Pierluigi Cappello ens reserva, per al final de la novel·la, una càrrega definitiva de llibertat. Una informació que arriba al lector de la mateixa manera que va arribar a l'autor: de sobte. I, mentrestant, hi ha les paraules sobre la llibertat, la visió d'un editor, la fascinació per crear sintagmes sorprenents, l'atzar, l'amor per la literatura. Aquesta llibertat és un llibre sobre la lectura que té la voluntat d'emparaular les sensacions físiques del passat; una gran defensa de la imaginació, una reflexió profunda sobre les possibilitats de la mirada i el seu abast.

Es podria dir que “el mal arriba de seguida i triga molt a marxar”, però seria millor, potser, tenir molt en compte una sola cosa: que “un home assegut que llegeix no està quiet”.