Còmic
Súbdits de l'horror i de la barbàrie del nazisme
Els autors utilitzen piulades per narrar
El periodista Carlos Hernández de Miguel (Madrid, 1969), com a part generacional de fills i néts que han tingut pares i avis que van viure la Guerra Civil, va arribar a un punt de la seva vida que li va resultar estrany el silenci que es respirava a casa pel que fa a aquell període. I encara més estrany tenint un tiet-avi que als estius els visitava des de França, quan ell era encara un marrec. El seu instint periodístic i la curiositat personal el van portar a indagar. I va ser aleshores que va descobrir que Antonio Hernández Marín, el seu parent, havia estat confinat al camp d'extermini de Mauthausen.
Bregat en el reporterisme de guerra a Iraq i Kosovo, Hernández de Miguel va voler indagar sobre la realitat que va viure el seu tiet-avi, mort l'any 1992. Es va proposar omplir el que anomena “un forat en el temps” i va entrevistar-se amb 18 dels sobrevivents de Mauthausen. D'aquesta feina en va sortir un llibre: Los últimos españoles en Mauthausen (Ediciones B, 2015). Però l'autor va voler portar més lluny el seu relat. “Tenia clar que el llibre s'adreçaria només a un determinar sector i jo volia que molta més gent s'assabentés d'aquesta història, i aleshores vaig pensar que el protagonista de la història explicaria el seu relat mitjançant piulades al Twitter” (@deportado4443). Ho faria a temps real. Si parlava d'alguna cosa que succeïa al camp de matinada, ho piularia a la mateixa hora. Aviat va aconseguir 50.000 seguidors que des de la xarxa encoratjaven el republicà deportat a fer-se fort per intentar sobreviure a les penoses condicions de vida del camp d'extermini. Una ficció ben real.
Un dels seguidors, el dibuixant Ioannes Ensis, va proposar a Hernández de Miguel fer-ne una novel·la gràfica. I ràpidament tots dos es van engrescar en el projecte. El resultat és l'àlbum Deportado 4443, en al·lusió al número d'identificació d'Antonio Hernández Marín al camp d'extermini. Ho acaba de publicar Ediciones B i és una nova aportació del còmic a la denúncia del genocidi nazi. Art Spiegelman, amb Maus, no només va obrir la historieta a aquest tema, sinó que va plantejar noves formes de narrar fins aleshores inèdites en el còmic. Alguna cosa similar han fet els autors de Deportado 4443, que per primer cop en el còmic substitueixen els diàlegs convencionals per les piulades del protagonista.
L'obra no està estructurada en vinyetes sinó en il·lustracions a plana completa. Moltes de les imatges estan extretes de fotografies. La cruesa dels fets que s'expliquen va tenir molta influència en el procés d'elaboració en què, sovint, el dibuixant va tenir malsons. Però tot i així, a l'àlbum hi ha una línia vermella que no es travessa, cosa que fa molt digerible la lectura. L'estil gràfic canvia en determinades planes i correspon al canvi de veu: la d'Antonio Cebrián, amic i company d'empresonament d'Hernández Marín, que va oferir-se com a voluntari per anar al sanatori de Gusen. Mala tria, va morir en un camp en què en les condiciones eren fins i tot pitjors a les de Mauthausen. Cebrián és el segon hipotètic tuitaire de l'obra. Per l'obra també hi circula Francesc Boix, el fotògraf català de Mauthausen que va salvar els negatius que provaven el genocidi realitzat per les SS i que van servir com a prova acusatòria als judicis de Nuremberg.
Hernández Marín va veure entrar l'exèrcit americà al camp. Però la joia li va durar ben poc. Es va quedar a França davant la impossibilitat de tornar a Espanya. L'acolliment no va ser bo. Van ser anys de desencís. Havia cregut que els aliats enderrocarien Franco.