cultura

un viatge històric

El moment ho demanava

LLa història ha de valorar iniciatives que concreten sumes de voluntats polítiques, que van prenent identitats polítiques diverses segons estratègies definides per conjuntures

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) no fou un període erm si considerem l'activitat política resistent. El viatge de Francesc Macià (1859-1933) i de Josep Carner-Ribalta (1898-1988) a Moscou entre octubre i novembre del 1925 en fou prova fefaent. L'objectiu era aconseguir suport econòmic i polític a fi d'organitzar un aixecament al Principat coordinat a través del Comitè d'Acció de la Lliure Aliança, plataforma formada per la CNT, el PNB i Estat Català, i posteriorment ampliada amb el PCE.

La recerca d'Ucelay Da-Cal i Joan Esculies a Macià al País dels Soviets (Edicions de 1984) analitza minuciosament els objectius de l'empresa dels dos independentistes esmentats a la Unió Soviètica, un any després del traspàs de qui fou símbol de la revolució socialista, Vladimir Lenin (1870-1924). El lector, en conseqüència, podrà capir quin era el context polític de la nounada revolució que, aleshores, es debatia entre l'organització de l'economia socialista i la direcció del socialisme en un sol país. Aquest rerefons –amb dures lluites internes al si del Partit Comunista Rus– condicionà la manca final de suport dels comunistes de l'URSS al projecte insurreccional macianista. L'ambient polític i humà –de vegades amb un oportú to novel·lístic– resta establert en especificar els interpel·lants soviètics de Macià i la seva relació amb compatriotes –Andreu Nin– que s'adheriren a la coordinadora revolucionària mundial: la Internacional Comunista.

Macià al País dels soviets aconsegueix aquest propòsit –denotat al segon capítol pertocant a les aliances macianistes (1923-1925)– sense el qual és difícil d'entendre per què el dirigent d'Estat Català intentà un any després l'alliberament del Principat amb l'intent insurreccional de Prats de Molló, que s'hauria assolit si no hagués estat per la delació d'un confident.

A través d'aquest viatge, iniciat des de l'exili parisenc de Macià, queda entès el context que havia condicionat l'orientació política al voltant del fet nacional, i el dret a l'autodeterminació dels pobles, aleshores determinat des de la Internacional per l'alliberament colonial. Aquest fet, no pas menor, fou un dels que incidiren en la dilació del suport a la idea alliberadora de Macià. L'altra variable a tenir en compte –el secretari del PCE, José Bullejos, hi tingué una influència significada– és la poca efectivitat que els comunistes russos –representats pel dirigent Nikolai Bukharin (1888-1938)– veien en la planificació de la insurrecció, que Macià acompanyà de dos informes sobre la tradició revolucionària i el grau d'implantació de les idees comunistes al Principat.

Fou un viatge incòmode? La història no és una opció de blanc o negre, ni tampoc una comptabilitat d'èxits i fracassos: ha de valorar iniciatives que concreten sumes de voluntats polítiques, que van prenent identitats polítiques diverses segons estratègies definides per conjuntures. L'opció marxista de sectors d'Estat Català impulsà, als anys trenta –Partit Català Proletari– una via d'alliberament nacional social.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.