Montefusco: “Ara només vull ser útil als altres”

“Vint anys després d'haver posat en marxa Standstill he arribat a un punt en què ja no espero cap reconeixement i només vull utilitzar les meves capacitats per ser útil per a la resta de la gent, com altres artistes ho han estat per a mi en la cadena de la cultura”, afirma Enric Montefusco (Barcelona, 1977), que avui presentarà per primera vegada a les comarques gironines el seu debut en solitari, Meridiana , en un concert a l' auditori de l'Ateneu de Banyoles (21 h, 12 euros). Montefusco, veu i guitarra, estarà acompanyat a l'escenari per Ramón Rabinad, bateria; Pere Jou, piano, acordió, guitarra, trompeta i cors, i Jaime del Blanco, violí, mandolina i helicó.

“Sempre intento buscar una estètica, un vestit adient per a cada disc. I ara tinc més clar que mai que el més important per a mi és comunicar, no només amb la gent que escoltava Standstill i compartia fins ara el meu bagatge, i així m'he trobat amb la música popular, tant pel que fa a la instrumentació com a la forma de fer cançons. En aquesta nova etapa he notat que el perfil de la gent que s'interessa per la meva música és més obert”, explica Montefusco. Si amb Standstill els discos i els espectacles del grup mantenien entre ells una certa autonomia, ara ha fet un pas més en aquesta línia: l'estiu passat va estrenar al Grec un espectacle amb elements de teatre i dansa –i amb les cançons de Meridiana– titulat Tata mala, que va preparar durant una residència a L'Animal a l'Esquena, de Celrà. En canvi, els concerts de presentació del disc són propostes escèniques volgudament senzilles: “Hem intentat ser coherents amb aquesta vocació popular: sortim de l'escenari i cantem a cappella, en una mena d'experiència coral.”

La Meridiana del títol és l'avinguda barcelonina al costat de la qual va créixer Montefusco. “El disc reflecteix la meva relació problemàtica amb el meu lloc d'origen. La memòria ha estat sempre important en tots els discos que he fet, però en aquest cas ho és des d'un vessant més social, cultural o fins i tot polític. De fet, potser aquest és el disc en què parlo més en plural. El que m'ha passat a mi també li ha passat a altra gent i aquesta experiència compartible és el principal valor de la meva feina. Per exemple, sóc força crític amb la televisió i l'escola que hem patit. Jo m'he passat tota la vida intentant treure'm de sobre tota aquesta merda, sense la qual segur que hauria estat més feliç.”