Lliçó de cinema de Tavernier

“Hi ha cineastes que guarden l'ànima del seu país”, deia fa poc Bertrand Tavernier (Lió, 1941) el mes passat, en una entrevista a El Punt Avui, i ell és sens dubte un dels que millor han conservat l'ànima francesa. A més de dirigir una llarga llista de grans pel·lícules, moltes d'elles premiades als grans festivals (La vida i res més, Hoy empieza todo, Un domingo en el campo, Al voltant de mitjanit, Llei 627...), el cineasta estrena el pròxim 26 de maig Las películas de mi vida, por Bertrand Tavernier, un documental de tres hores amb el qual ret homenatge als cineastes francesos que li han ensenyat l'ofici i li han permès fer un cinema d'ànima francesa.

Hi ha els mestres de la Nouvelle Vague, és clar: François Truffaut (cita Els 400 cops, Tirad sobre el pianista), Jean-Luc Godard (Pierrot el boig, El desprecio i Alphaville), Agnès Varda (Cleo de 5 a 7), Claude Chabrol (Landru)... “Vaig ser el cap de premsa de gairebé tots els directors de la Nouvelle Vague”, va explicar el director a aquest diari, però hi va afegir, tot seguit: “El problema és que, per reivindicar-se, els directors de la Nouvelle Vague van voler esborrar el passat, i en aquest passat hi havia cineastes extraordinaris.” En el seu documental hi ha, per tant, molts directors que no pertanyen a la Nouvelle Vague, o no en van ser figures rellevants: Jacques Becker (fins a onze títols cita d'aquest cineasta, inclosos París, bajos fondos i Falbalas); Jean Renoir (nou títols, entre els quals Las reglas del juego, La gran ilusión i La Marsellesa); Marcel Carné (sis títols), Claude Sautet (tres); Jean Vigo i el fundacional L'atalante (1933); Jean Delannoy (tres títols)...

També inclou actors, músics, muntadors..., entre els quals destaca Jean Gabin, figura fonamental de l'star system francès des dels anys trenta als seixanta. Tavernier destaca els seus excepcionals dots interpretatius (fins i tot aportava una manera de caminar a cada personatge, o feia qualsevol ofici davant la càmera com si hi hagués treballat tota la vida), però també pel seu compromís polític (va lluitar amb els aliats), a diferència de figures reverenciades des del punt artístic com Jean Renoir, però de qui també lamenta el seu flirteig amb els col·laboracionistes durant l'ocupació nazi.

Explica Bertrand Tavernier que no sabia amb antelació quins autors triaria en aquest Voyage à travers le cinéma français (títol original del film): va deixar que les pel·lícules i cineastes “s'imposin, trobin el seu espai”. La panoràmica que traça, amb fragments de 95 films francesos rodats entre el 1930 i els anys 1970, demostra la saviesa enciclopèdica del director i les sòlides bases del seu cinema, que també va beure –i molt– del cinema nord-americà. És un veritable erudit del cinema, comparable a Martin Scorsese, que, per cert, no estalvia elogis per a aquest documental: “Un treball notable, fet amb gran intel·ligència, que posa llum en el cinema clàssic francès, en molts realitzadors oblidats o descuidats. Una obra preciosa. Un està convençut de saber-ho tot de memòria i ve Tavernier i et revela la bellesa pura.”