‘domus artis'
Camp base de l'art
Fito Conesa té el seu espai de treball a l'antiga fàbrica de nines Lehmann; de fet, el seu espai està entre els seus ulls i la pantalla de l'ordinador
Fito Conesa diu que per sentir-se a gust en un lloc necessita imaginar-se si hi podria viure, “si hi podria passar tot un dia i fins i tot una nit”. Més que a gust, necessita sentir-s'hi segur, per això apel·la a les pors infantils, “no a les dels adults, que són molt més generals”. Fa dos anys, quan va entrar per primer cop a l'antiga fàbrica de nines Lehmann, un cau mig en ruïnes en un interior d'illa de l'Eixample esquerre de Barcelona reconvertit en una comunitat d'artistes, arquitectes, dissenyadors i altres espècies creatives, li va costar fer-se'n una idea precisa, però de seguida hi va detectar quelcom d'especial que el va atreure i que el va fer decidir-se: aquell podia ser el seu espai de treball.
El que més el va atreure és que allà no hi estaria sol. Conesa ho reconeix sense embuts: no sap estar sol. Ni en sap ni vol estar-hi per crear: “Necessito veure gent treballant.” En ell s'esmicolen completament els tòpics de l'artista turmentat que crea en solitari, aïllat del món, protegit dins del seu taller a mode de torre de marfil. “Hi ha molt poques coses que fem en la intimitat. Crear en la intimitat és un oxímoron. Et diria més: la majoria de coses que pensem en la intimitat són bajanades.”
Conesa pensa molt. De fet, un 90% del seu procés creatiu consisteix a pensar. “Però de seguida que tinc una idea necessito explicar-la. És bastant absurda aquesta fòbia que hi ha per si et copien. Per mi no té cap importància. Jo no puc entendre de cap més manera la creació que com un espai compartit.”
Hi ha un concepte que travessa tot el seu pensament: l'empatia. I d'aquí la tria del seu estudi. L'espai és territori de Dinamo Studio, un projecte d'art i disseny que beu de les tendències old school i que utilitza mètodes analògics. “A mi aquest soroll de cosa mig feta a mà em va molt.” El local és petit i ve a ser un tot de tots, per bé que pròpiament l'espai de Conesa es troba a l'entresolat, que ell té l'estranya mania de veure caòtic i desordenat, fins al punt que li fa vergonya ensenyar-lo, però no n'és gens, de desendreçat. Una taula i un ordinador són les seves principals eines de treball. La cadira és una versió “barata i atrotinada” del model Barcelona; “la vaig arreplegar del carrer”. A la paret hi té penjada una imatge de sant Pancraç, patró del treball: “No sóc religiós però sí molt santer”. I supersticiós, rebla. Sobre la taula reposa una tassa amb platet amb motius daurats, tremendament kitsch: “M'agrada prendrem el te com les senyores. Em fascinen els rituals, sí.”
I no hi té res més. Bé, sí, el més important. A davant seu s'hi asseu la crítica d'art Pilar Cruz, amb la qual fan tàndem en el projecte Degénero Ediciones, una singularíssima editorial de teles d'artista (molta atenció, que estan a punt de treure una nova col·lecció!) “Necessito tenir-la aquí, just al davant meu.”
Ja es veu, doncs, que més que objectes i metres quadrats el que necessita Conesa per crear és sentiment, espiritualitat i atmosfera. En aquest antic recinte fabril presidit per una imponent xemeneia de 25 metres que s'alça a l'extrem del pati de llambordes (quina meravella de pati...), l'ambient artístic vessa per tots cantons. “És que no hi ha només artistes, hi ha tota mena de creadors, i això ens va agradar a la Pilar i a mi, perquè et permet contagiar-te de moltes més coses al marge de l'art, o agafant-hi una certa distància. Aquí hi ha molta activitat, sempre hi passen coses, si et ve de gust hi participes i si no, et quedes al teu racó i punt.”
Ell també en promou, de coses, a la Lehmann i allà on sigui. Conesa és un personatge molt polifacètic. Fa temps li va deixar fer una desfilada -“va ser un tinglado molt bèstia”- a Pol Roig, un dels seus alumnes d'Habitació 1418, un programa impulsat pel CCCB i el Macba que s'adreça als adolescents; “nanos amb inquietuds però que no sempre saben com verbalitzar-les. Conesa el dirigeix des de fa tres anys. Es troben cada dissabte a la tarda, però hi ha complicitats durant la resta de la setmana. El grup de whatsapp treu fum, vaja. Nit i dia.
Habitació 1418 seria l'altre, o un altre, espai de treball de Conesa. La idea tradicional de taller no té en ell cap sentit. “De fet per a mi el meu espai de veritat és el que hi ha entre els meus ulls i la pantalla, o entre els meus ulls i un llibre”, emfasitza. La Lehmann no deixa de ser, per tant, més que un taller, un camp base.
Una altra cosa és que la realització d'algunes de les seves obres requereixi un espai físic generós i condicionat. “Jo no tinc -ni la vull, ni la puc tenir- una nau de 2.000 metres quadrats, però si la necessito puntualment la busco”. Això li va passar recentment per al projecte que va presentar el certamen Generaciones a La Casa Encendida de Madrid, aquest gener. Conesa va crear un vídeo d'un cor masculí de nois amb veus que estan en procés de canvi. Necessitava un bon espai d'assaig i de gravació que li va facilitar el Centro Párraga de Múrcia. La peça, de nom Non unísono, apareixerà en algun moment o altre en el circuit expositiu barceloní. Mentre, Conesa segueix abduït per les possibilitats de l'univers sonor, i ara mateix està concebent un nou treball amb una banda musical de poble al parc miner de La Unión. “Estic en un rotllo una mica catastrofista, però no per mal. M'estic imaginant alguna cosa tipus trompetes de l'apocalipsi... El component màgic és essencial per a mi”. Probablement es formalitzarà en un vídeo, però tot en ell està perfumat de tanta transversalitat que fa angúnia tirar d'etiquetes clàssiques i òbvies. Conesa té cada vegada més ganes de “provar coses noves, boges, lliures i fora dels límits. El cos em demana desenganxar-me de l'objecte”.
Conesa és murcià. Va néixer a Cartagena el 1980. Va deixar la seva terra el 2011 i va arribar a Barcelona per fer el segon cicle de Belles Arts. Però abans d'entrar a l'escena artística van passar moltes altres coses. Va treballar de teleoperador i força anys a Ikea. Pel mig va residir un any a la República Dominicana, viatge que es va finançar “pintant el que em demanaven: vols això? doncs aquí ho tens”. El 2008 va rebre una trucada del comissari David Armengol, que li va proposar exposar a L'Aparador del Museu Abelló de Mollet del Vallès. Va ser “l'excusa” per jugar definitivament la carta de l'art. Des de llavors, els seus llocs de treball han sigut múltiples: es va estar un temps a la Saladestar de Gràcia, però també va fer una aposta casolana i va incorporar el seu estudi a la seva pròpia llar.
Ara pertany al nucli artístic de la Lehmann, però qui sap el temps que durarà. De fet, amb Pilar Cruz ja fa dies que s'estan plantejant canviar d'aires.