Un cine de bogeria

Jaume Rovira va començar a fer cinema a l'antic Centre Republicà de Vilanova del Camí. Les sessions tenien tant d'èxit que sovint anaven a l'església a demanar bancs, fins que el mossèn va saber que havien servit per veure El último cuplé. Llavors va construir un cinema i restaurant ben a prop.

A final dels anys 60, amb l'aparició de pel·lícules en formats de pantalla panoràmica, va impulsar amb el seu germà Julià la construcció d'un cinema nou amb una pantalla suficient per veure aquestes noves i espectaculars pel·lícules.

Rovira relata com “els empresaris de cinemes de Barcelona ens deien que estàvem bojos, que anàvem a la ruïna”. El que preveien era un enorme cinema de 3.000 metres quadrats que tenia 1.500 butaques, en un poble de poc més de 5.000 habitants. L'enorme caldera de gasoil que amaga el soterrani no donava l'abast per escalfar el cine “i l'havíem d'engegar dues o tres hores abans de començar la pel·lícula”, recorda Rovira.

Però no es van equivocar. El Rovy –una contracció del cognom– va obrir durant la festa major del 1971 projectant Patton i les seves projeccions van atraure espectadors d'arreu de l'Anoia i de comarques veïnes. L'última tecnologia en imatge i so es va convertir en el millor reclam per a la nova sala, que omplia les seves butaques molt sovint. En una ocasió, les aglomeracions per entrar a veure El coloso en llamas van fer que es trenqués un finestral de l'entrada. També van deixar petit el gran cinema les actuacions de La Trinca, Manolo Escobar o revistes del destape; anys daurats del cinema que es van acabar, com en tants altres llocs. El Rovy va acabar tancant el 1994, malgrat que van arribar a fer el projecte per dividir el cinema en un multisala.

Dos anys després, l'Ajuntament comprava l'antic cinema, que inicialment va fer servir com a centre cultural. L'obertura poc després del nou centre cultural de Can Papasseit va marcar l'inici d'una segona decadència per l'edifici, que es va quedar pràcticament sense ús.

Després d'anys de calaix de sastre, ara és l'espai d'algunes entitats i magatzem municipal. El banc dels aliments ocupa una platea deserta de butaques, i les cues que es formen a davant del Rovy no busquen precisament espectacle. La resta de l'edifici està compartimentat, cosa que fa difícil imaginar-se la magnitud amb què es presentava als veïns de l'època.

Els vestigis del disseny ens remeten a uns acolorits anys 70, amb sanefes i vius colors a la paret, sostres i portes d'accés del que era el cinema. El vestíbul tenia una gran escalinata que conduïa al “galliner”, passant abans per un altre bar i una enorme làmpada d'aranya. Jaume Rovira explica: “Tothom parlava” de l'espectacular làmpada, que van decidir instal·lar “perquè ens quedava molt d'espai buit”. També, per omplir, el mateix vestíbul tenia una font ornamental amb il·luminació de colors.

El Rovy, al principi, havia de projectar les pel·lícules després d'haver-se estrenat als cinemes de la veïna Igualada. El secret, fer-se amb la gent de les distribuïdores. Rovira recorda: “Jo em vaig espavilar a anar a les distribuïdores i, llavors, Igualada sempre estava insistint perquè no volia pagar tant per les pel·lícules. Jo parlava amb la gent però els d'Igualada no, es pensaven que amb el nom d'Igualada ho tenien tot, però a vegades val més una amistat que tots els cèntims.”

Les dimensions de l'edifici fan inviable qualsevol intervenció global, i avui per avui Vilanova del Camí tampoc necessita un segon auditori. El Rovy, que conserva racons en què el temps es va aturar fa dècades, està condemnat a desaparèixer tard o d'hora.