Un gran a subhasta

De l'artista Lluís Dalmau, un dels grans del gòtic català, n'han perviscut poquíssimes obres: únicament dues amb referències documentals que acrediten al cent per cent la seva autoria. Una és cabdal, això sí: és el magnífic retaule de la Mare de Déu dels Consellers, que va crear entre el 1443 i el 1445 per encàrrec del Consell de Cent. Dalmau, d'origen valencià, va ser pintor del rei Alfons el Magnànim, sota la protecció del qual el 1431 va fer un viatge a Flandes per aprendre el llenguatge artístic que llavors estava a l'avantguarda. Quan va tornar a Barcelona amb tots aquests nous coneixements, es va convertir en el pintor més innovador.

I en un dels més sol·licitats, és clar. Però el destí ha estat molt cruel amb les seves obres: la gran majoria es van destruir o es van perdre, exceptuant l'obra mestra que podem admirar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i tres fragments d'un retaule originari de l'església parroquial de Sant Boi de Llobregat, dedicat a sant Baldiri, un dels quals, la taula central, va descobrir Joan Ainaud de Lasarte als anys seixanta del segle passat dins del mateix temple (on encara es custodia). Els altres dos han aparegut encara més recentment gràcies a una investigació que va endegar Francesc Ruiz a finals dels noranta seguint el rastre de dues col·leccions particulars diferents.

Un d'aquests compartiments, el que escenifica la decapitació del sant, serà subhastat el 31 de maig a la sala Balclis de Barcelona per 125.000 euros. Dalmau s'estrena en el món de les subhastes amb una peça que té una història ben particular, ja que, segons el seu principal estudiós, va pertànyer al conseller en cap de la ciutat de Barcelona Rafael Casanova.

L'antic moble gòtic de Sant Boi, erigit al voltant del 1448, va ser desmuntat, com tants d'altres, en època barroca. El 1688 va ser substituït per un altre retaule que s'adeia amb els gustos del moment. Ara bé, en aquest s'hi va incrustar la taula central medieval, un fet “poc habitual”, assenyala Ruiz. “La resta de compartiments es devien desar en un racó de l'església, fins que al cap d'un temps alguns dels més reeixits van passar a altres mans”, explica l'historiador de l'art.

Segons la recerca de Ruiz, la taula del martiri de sant Baldiri es va traslladar a la casa pairal dels Casanova de Sant Boi, nissaga que va encetar el conseller en cap en casar-se amb l'hereva d'una de les famílies més importants de la població –on ell mateix acabaria morint–. La darrera descendent de Rafael Casanova va contraure matrimoni amb un militar de Sant Feliu de Guíxols, Joan Antoni de Barraquer, i és en aquesta localitat on hi ha documents que situen la pintura al segle XX. Quan Ruiz la va localitzar, encara era propietat d'una família emparentada amb els Barraquer.

L'expert la va atribuir a Dalmau en adonar-se de les connexions “iconogràfiques i estilístiques” que tenia amb la taula que havia identificat Ainaud el 1964 reaprofitada en el retaule barroc de l'església. “Abans d'ell, ningú més havia sospitat que l'obra era d'origen medieval, i té una explicació: estava totalment repintada i la datació antiga quedava dissimulada”, indica Ruiz. Aquestes mateixes intervencions d'emmascarament també s'havien aplicat a les altres dues taules. El seu estat de conservació és “precari”, per bé que desigual: el fragment del martiri està en millors condicions després d'haver passat per les mans virtuoses del restaurador Joaquim Pradell, als anys setanta.

L'altre compartiment, que narra el judici de sant Baldiri, forma part de la col·lecció madrilenya Rudolf Gerstenmaier. L'historiador de l'art Alberto Velasco just n'acaba de fer un estudi profund. Velasco explica que aquest fragment va ser subhastat el 1980 a la casa Sotheby's, per bé que llavors encara no estava assignat a Dalmau, “només constava com a escola catalana”. Ruiz i Velasco veuen factible que en el futur apareguin altres parts del conjunt gòtic santboià (que es pensa que devia mesurar uns cinc metres d'amplada i prop de set d'altura) amagats en alguna col·lecció privada.

La cita del 31 de maig a la sala Balclis és, doncs, inèdita. Velasco defensa que és una gran oportunitat per enriquir el patrimoni públic, tot i que creu que abans de prendre cap decisió l'administració hauria de fer “un examen a fons” per avaluar les alteracions que ha sofert la peça.