El jurament del virrei francès

A mitjan 1640, les relacions entre les institucions catalanes i la monarquia espanyola han arribat a un punt de deteriorament extrem. Per la banda catalana, la política del comte duc d’Olivares ha conduït el país a un esgotament insalvable, en què els allotjaments de les tropes, les noves càrregues fiscals o el bombardeig i saqueig de Perpinyà esdevenen els greuges més destacables. Per la banda espanyola, els ingredients del malestar són els atacs de la població de les tropes, els rumors sobre un acord amb França i, òbviament, la mort del virrei i comte de Santa Coloma durant la jornada del Corpus de Sang. A través de cartes i memorials, les institucions catalanes reclamen la sortida de les tropes reials. Però la resposta de Felip IV anirà en un sentit totalment contrari i el 12 d’agost donarà l’ordre d’envair Catalunya amb un exèrcit de 30.000 homes comandats pel marquès de Los Vélez. En el ban que aquest publicarà a Tortosa, el nou virrei acusarà la Diputació i la Junta General de “diferents crims de lesa majestat, i d’expressa rebel·lió maquinada [...] contra la prosperitat de la corona”.

L’escenari, doncs, obliga a cercar un nou aliat. I aquest no serà cap altre que el rei Lluís XIII de França, un dels principals enemics de la corona espanyola. Els contactes s’inicien a finals de maig, però la presència de l’exèrcit castellà a les portes de Catalunya obliga a accelerar les negociacions. El 28 d’octubre de 1640, a través dels pactes de Barcelona s’acorda un ajut militar de 3.000 infants i 2.000 cavallers pagats per la Generalitat. Finalment, el 16 de gener de l’any següent, Catalunya es converteix en república sota protecció francesa; i, una setmana després, els braços juren fidelitat a Lluís XIII, rei de França. Amb aquest acte es consuma la ruptura amb la monarquia espanyola. El 26 d’aquell mateix mes, les tropes del marquès de Los Vélez són derrotades a les portes de Barcelona en la batalla de Montjuïc.

Una vegada superada la pressió bèl·lica, les autoritats catalanes i franceses acaben de segellar l’acord. Es tracta d’un procés sorprenentment lent, que es perllonga durant un any, en bona part per la lentitud de la cort francesa i la inestabilitat militar que es viu al Rosselló. Un dels obstacles que cal superar és l’elecció d’un virrei. Finalment, l’escollit és Urbain de Maillé, marquès de Brézé i germà polític de Richelieu. El rei comunica la decisió als diputats el 17 de juliol, però el nou virrei no sortirà de la cort fins a mitjan octubre. El marquès, a més a més, romandrà força setmanes aturat al Rosselló, motiu pel qual els consellers reclamaran que el virrei juri les constitucions catalanes en una població fronterera. I l’escollida serà la Jonquera.

L’arribada d’Urbain de Maillé a aquesta població es produirà de manera imprevista. Segons el relat d’un dels enviats catalans, a les dues de la matinada del dia 30 de desembre tenen coneixement, a través de Josep Fontanella, regent de la cancelleria, que “sa excel·lència el Sr. Virrey ha de venir a jurar el mateix dia”. No hi ha, doncs, marge de temps i hom es lleva de manera precipitada per “posar l’Església a punt”. Mentrestant, els representants de la Diputació van a l’encontre d’Urbain de Maillé i el troben “un tros més avall del Pertús”. Una vegada fetes les salutacions protocol·làries, els uns i els altres reprenen el camí i, poc després del migdia, arriben a la Jonquera, on esperen els síndics de Barcelona i la Generalitat, el vicari general de la diòcesi de Girona i alguns canonges de la catedral. Tots plegats s’adrecen en processó a l’església. Es tracta d’una cerimònia íntima i amb un protocol perfectament fixat. Una vegada acabat el jurament, Urbain de Maillé es gira cap als representants catalans i els diu en llengua castellana: “Ja en aquest punt deixo de ser francès i soc català i els servaré les constitucions i lleis com si fos fill de Barcelona.” Acabat l’acte, el virrei abandona la població i “se’n torna al camp”.

D’aquesta manera tan atípica es produeix el jurament de les constitucions. A partir d’aleshores, Catalunya es vincula de manera decidida a la monarquia francesa, com a mínim en un primer moment. El 26 d’agost, festivitat de Sant Lluís, s’incorpora al calendari festiu de Barcelona i arreu del país se celebra amb eufòria la recuperació de Perpinyà. Alguns anys després, es produirà el retorn a la monarquia espanyola; però aquell acte que es va segellar fa més de quatre-cents anys a l’església de la Jonquera posa de manifest la capacitat i la voluntat de les institucions catalanes per decidir lliurement el seu destí.