Dues lliçons en primera persona

Si bé el que m’ha portat a llegir de manera consecutiva Allò de l’avi, d’Anna Manso, i Duna, de Muriel Villanueva, ha estat el pur atzar, em fa l’efecte que té sentit comentar-los junts en la mesura que tots dos títols, que són molt diferents, tenen en comú dues característiques que afecten la generalitat de l’obra: són ficcions expressades en primera persona i semblen estar al servei d’un tema d’actualitat i de l’educació en valors.

Rere la tercera persona tant dels contes tradicionals adaptats per a nens com de les històries d’autor especialment escrites per a aquest públic, tothom identifica una veu adulta que, des d’una posició de superioritat (per l’edat, i també pels coneixements que se li suposen, tant del món com del relat) mira de fer-se entendre adequant-se a l’auditori. Aquesta dissimetria entre narrador i lector queda abolida quan l’autor opta per l’ús de la primera persona i parla amb el seu públic d’igual a igual (en la majoria dels casos la veu correspon a una persona jove, que gairebé sempre és també la protagonista de la història). L’aposta és més arriscada que el còmode narrador omniscient: la més petita patinada (en el to, en la llengua...) pot deixar de fer creïble la veu narradora i fer anar-se’n en orris la novel·la.

El punt fort d’Allò de l’avi és la tria del tema (que sospito que deu haver tingut el seu pes en la concessió del premi Gran Angular): la corrupció. Una opció lloable, valenta, necessària i prou arriscada, considerant els lectors adolescents, en general, força desentesos de l’actualitat política. No sé si la novel·la de Manso hauria estat més reeixida amb un narrador objectiu –preguntar-s’ho no treu cap a res perquè es tractaria d’un altre llibre–, però potser sí, perquè un dels problemes és la veu del Salva, el fill de papà que assisteix a la caiguda en desgràcia del seu idolatrat avi, un dels homes més rics i influents del país, quan aquest és acusat de corrupció. No acaben de ser creïbles ni el to ni la llengua de l’adolescent, i ni el recurs al flashback i la creació d’un buit d’informació aconsegueixen mantenir l’interès en la trama (en l’aspecte polític i criminal una mica desdibuixada, ¿potser perquè el Salva és massa jove?; pel que fa al guió, per entendre’ns, amb elements forçats, com el paper que tindrà la moto). El trànsit de l’admiració per l’avi al dubte raonable primer i el menyspreu després està ben descrit i matisat, llàstima que vingui quan potser el lector s’ha cansat d’esperar. Ningú podrà retreure a l’autora que la buscada moralitat de la història sigui fàcil: el doble final és complex i el dilema ètic del protagonista s’acaba diluint com es dilueixen les culpes dels grans homes jutjats avui dia.

Duna (diari d’un estiu) és l’exemple perfecte de llibre que aspira a educar entretenint. Educar perquè assistim a les descobertes del màgic estiu dels dotze anys d’una nena, revelats per ella mateixa a cau d’orella al seu diari de vacances: el primer amor, la primera regla, el primer distanciament seriós amb la mare... La Duna haurà d’aprendre a acceptar que la mare té una vida pròpia al marge d’ella i les seves germanes, que els adults estan tan desorientats com ella (l’avi passa per un procés de dol difícil), que la identitat de gènere de vegades no és o blanc o negre... I entretenint perquè l’avi guarda un misteri a les golfes, perquè la colla d’amics es confabula per reparar d’amagat la vella barca que du el nom de l’àvia morta i perquè Villanueva en sap molt de dosificar les sorpreses, té especial traça amb els diàlegs i amb els codis del gènere aventura estival. A més, ens creiem la nena i com escriu. Prova superada amb nota.

I, amb tot... aquest món de relacions humanes on tot es resol de manera tan perfecta, tan políticament correcta, em fa preguntar si la LiJ no hi sortiria guanyant sense tant de llast ideològic, si la indústria editorial no estigués sempre tan desitjosa d’agradar a les escoles.