Smith, boig per l’art

Hi ha alguna cosa més humiliant per a un artista que un museu li destrueixi una obra per indecent? Per més que Ismael Smith (Barcelona, 1886-Nova York, 1972) va intentar esbrinar què havia passat amb el seu conjunt escultòric En abundància, que l’Ajuntament li havia comprat el 1907 per al futur museu d’art del parc de la Ciutadella, no en va treure mai l’aigua clara. La peça, que representava una orgia de monstres de mida natural, va desaparèixer misteriosament.

Aquest va ser el primer desengany que es va endur Smith quan va tornar a Barcelona el 1926, després que n’hagués marxat set anys abans perquè ningú li feia cas. Com a artista, la gent d’ordre del noucentisme el veia un bitxo estrany. Personalment, la seva sexualitat ambigua era motiu d’escarni per algun respectat espècimen que li tenia jurada.

En aquest ambient d’irrespirable conservadorisme, va fotre el camp a Nova York. Passat el temps, va decidir provar-ho de nou a la seva ciutat. El segon desengany encara va ser més dolorós i tot per a ell, catòlic de soca-rel: va participar en el concurs internacional per al Sagrat Cor de Jesús, amb el qual es va obrir l’Exposició Internacional del 1929, i la seva obra, d’estètica gai i amanerada, va crear tal escàndol que el van voler excomunicar. Smith va fugir cames ajudeu-me altre cop a Nova York. Per cert, que el destí d’aquesta altra polèmica obra també va ser tràgic. La van abandonar al port. Encara deu ser dins del mar.

Tot plegat fa pensar que és una sort (hi ha qui parla de miracle) que, malgrat aquestes pèrdues tan lamentables, s’hagi pogut conservar moltíssima obra d’aquest artista tan brillant que, posats a especular, en un altre context artístic no hauria estat tan maltractat. Només cal veure la gran quantitat de treballs seus (més de 400!) que ha aconseguit reunir el comissari Josep Casamartina per a la primera exposició retrospectiva que se li dedica, La bellesa i els monstres (fins al 17 de setembre). Casamartina ha completat un puzle enorme, com ell mateix en diu, perquè tot estava dispers i, en part, ocult en nombroses col·leccions. I, sí, ho han llegit bé: és la primera exposició retrospectiva. Smith ha sigut durant anys i panys una patata calenta que s’han anat passant les institucions museístiques del país. Casamartina fa una dècada que va presentar el seu projecte al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que no ha tingut la sensibilitat i la intel·ligència per fer-la fins ara.

Però, per paradoxal que sembli, i com deia ahir el director del museu, Pepe Serra, el cas Smith és diferent a d’altres artistes catalans als quals ningú ha prestat atenció. Smith sí que ha tingut qui l’ha estimat, estudiat, reivindicat i col·leccionat. “Se’n podria fer un club de fans. És un personatge que atrau”, subratlla Casamartina.

Mancava la gran exposició que abordés el conjunt de la seva trajectòria, àmplia i diversa. Smith va practicar l’escultura (ell, per sobre de tot, es considerava escultor), el dibuix, la il·lustració, el cartellisme, el disseny gràfic, l’interiorisme, la ceràmica, el disseny de joies, els gravats, els exlibris i fins i tot la pintura, que poca gent coneix. Una obra inabastable que només s’havia mostrat a trossos. “Ara hem pogut reunir per fi totes les seves veus simultànies i la primera sorpresa que s’endurà el visitant és que tot es regeix per una gran coherència”, exclama Casamartina.

No és el que pensaven els seus contemporanis, per bé que les afeccions van ser més complexes del que d’entrada semblaria. Smith va tenir admiradors totals, d’entre els quals ni més ni menys que l’ideòleg del noucentisme, Eugeni d’Ors. Sembla contradictori, perquè Smith el que va fer va ser trobar una fissura en el nou moviment que volia superar el modernisme i va excel·lir amb una producció de tall expressionista, a mig camí del grotesc, la sàtira i la sensualitat descarnada, que, a casa nostra, no va arribar a bon port. I ell encara menys.

Smith no va encaixar en les cotilles del classicisme insuls que s’acabaria imposant als anys vint. I això que la dècada anterior s’havia pogut defensar prou bé i fins i tot es va poder instal·lar a París entre el 1911 i el 1914 per agafar la flaire d’una avantguarda en la qual no s’hi va sentir a gust.

Durant aquell primer despertar artístic, va aconseguir un dels objectius de la seva vida: ser famós. Una de les seves dèries era fer-se fotografies amb el posat d’estrella del cinema americà. És el que primer veuran els visitants de l’exposició del MNAC: el dandi. “Smith i la seva extravagància no passaven desapercebuts. Hi havia una connexió directa entre la seva obra i la seva vida: la provocació constant. Ell era, en realitat, la seva principal obra”, apunta Casamartina. A la Barcelona benpensant, ja s’ho poden imaginar: que si anava maquillat pel carrer, que si en lloc d’eugues el que ell muntava eren cavalls... Ments petites i un armari sexual, el dels artistes i intel·lectuals catalans, que Casamartina avisa: el dia que s’obri hi haurà més d’un desmai.

A Smith se’l va arraconar i boicotejar per incòmode, però ell, catalanista fins al moll de l’os (“jo no soc espanyol”), sempre va tenir Barcelona en els seus pensaments. Als anys cinquanta, amb la seva família (que eren els seus cinc germans: sempre van viure sota el mateix sostre a partir de la mort dels pares, cosins germans amb l’Smith, segurament d’origen suís, per cognom) van trobar una bona oportunitat per deixar Nova York i tornar-se a instal·lar a Catalunya. Estaven decidits a comprar el Palau Maricel de Sitges, on l’artista ja s’havia imaginat que hi faria un museu. Tot es va complicar quan la ruïna va picar a la porta de l’economia de la saga.

Un regal de 800 obres

El cas és que ja ho tenia tot embalat i, per superar la frustració, va tenir una idea: donar-ho tot al Museu d’Art de Catalunya. 800 obres que fins a dia d’avui s’han estat morint de fàstic al magatzem. Va continuar vivint a Nova York. Però crear ja va crear poc: va canviar l’art per una estranya obsessió per investigar de manera naïf l’origen del càncer.

El seu final és de plorar. En una altra societat puritana, ara la nord-americana, un veí el va denunciar per anar despullat pel carrer. El 1960 va ser detingut i el van ingressar en un psiquiàtric, d’on no en va sortir mai més fins a la seva mort, dotze anys després. De res van servir les cartes que va enviar als seus amics catalans, com ara Pau Casals, perquè el treiessin d’aquell lloc sinistre. Durant el primer any d’estar-hi reclòs, va participar en un taller de manualitats i va fer una sèrie de màscares i caps amb pasta de modelar esmaltada en fred. Tornava a transitar, com sempre havia fet, sobre la línia que separa el bell de l’esperpent. Després es va cansar de tot. La seva bogeria per l’art es va acabar aquí.