Promeses incomplides

A la sortida d'Avatar, la majoria dels espectadors no comentaven si la pel·lícula els havia agradat, ni si era bona o dolenta, és limitaven a dir que estava ben feta. Sembla com si les qüestions tècniques siguin l'única justificació de l'espectacle. Des de fa uns quants mesos, tot allò que s'ha dit i escrit sobre Avatar no ha estat res més que una exaltació de la seva promesa tecnològica. S'ha dit que marcava un abans i un després dins de la creació d'imatges en 3D i que la seva revolució condemnava a l'obsolescència tota la resta de pel·lícules. L'excés de promeses amb què s'ha publicitat i el mal ús que n'ha fet certa premsa ha creat un horitzó d'expectatives excessivament elevat que resulta contraproduent, i converteixen Avatar en una obra fallida. No és una pel·lícula mal feta. L'espectacle funciona i hi ha algunes idees brillants en el seu interior. La pel·lícula, però, fracassa perquè incompleix les seves promeses.

La promesa que més expectatives ha generat Avatar és la del 3D. Després que les sales es cansessin de projectar imatges esteroscòpiques per al públic infantil ha arribat l'hora d'afrontar el 3D cap a un públic adult. Cameron no proposa en cap moment cap reflexió estètica sobre l'ús del 3D, ni es planteja com portar la tecnologia més enllà de l'efectisme que genera veure com alguns objectes s'apropen a l'espectador i com la profunditat de camp es transforma en un joc de nivells entre els personatges. Sembla com si tota la concepció fos bidimensional, i que el joc tridimensional no fos res més que una aposta final per fer un xic més espectacular el seu visionat.

L'altre fracàs radica a no saber superar la barrera del públic infantil. La història que explica pot considerar-se com una barreja entre El último mohicano, Pocahontas, Un hombre llamado caballo, La selva esmeralda i Bailando con lobos. Relats que ens parlen de com un home fill de la civilització blanca s'introdueix en un poblat d'indis, i assumeix la seva cultura ritual fins a integrar-s'hi. Finalment, decideix enfrontar-se contra els seus companys civilitzats, que es proposen destruir la civilització. En tots aquests relats, es parla de com l'individu de la frontera descobreix l'harmonia del paradís i ens descriu com la prepotència de la civilització acaba destruint el paradís, donant peu al naixement del pecat original.

Avatar es divideix en cinc actes perfectament delimitats: presentació del món civilitzat, infiltració i descoberta del món primitiu, destrucció del món primitiu, presa de consciència de la força per lluitar contra el mal, batalla final. La diferència amb els altres relats és que a Avatar el pecat original no deixa empremtes. El paradís no desapareix, pot recuperar l'harmonia.

James Cameron comet l'error de fer una obra massa simplista on el dolent és una caricatura, on els bons no tenen psicologia i on totes les accions estan perfectament delimitades. El públic infantil no pot suportar que Adam i Eva siguin desterrats del paradís. Per tant, és millor deixar caure una llagrimeta en el rostre de la noia i apostar per la felicitat eterna. L'excés de simplicitat fa que allò que vol ser tecnològicament nou acabi sent temàticament vell i estèticament kitsch.

Avatar no compleix les seves promeses, però no és cap desastre. James Cameron no és un gran creador de formes, però sí que és un brillant home d'espectacle que sap com atrapar el públic a les seves butaques. Les prop de tres hores de pel·lícula passen amb un ritme frenètic i hi ha alguns recursos visuals que ens atrapen. La novetat no ve tant determinada pel 3D, sinó per la creació de paisatges virtuals i pel treball d'expressivitat del cos artificial. Les escenografies tenen força visionària malgrat la beneiteria que en alguns moments les envolta, el bestiari resulta creïble i el rostre de les figures digitals té expressivitat. Tot plegat podria arribar a estar bé, però en cap cas certifica l'existència de cap nou pas dins del món de la imatge espectacle.