La generació de la grip

Fins i tot la grip, la famosa grip que va obligar a clausurar la universitat, tenia a veure amb la guerra. L’havien propagada a Catalunya els soldats que tornaven del front malalts i famèlics i els nombrosos veremadors que, amb la imminència de l’armistici, van ser repatriats per reincorporar-se a la vida civil pel pas fronterer de Portbou. La grip va causar tants estralls entre la generació noucentista com tres dècades abans l’havia causada el dengue entre els modernistes, però només la primera té aires tan literaris com la cruel tuberculosi dels romàntics, i gràcies precisament a aquelles vacances inesperades que va proporcionar al jove estudiant de dret que era llavors Josep Pla. El quadern gris és fruit de la grip, que és com dir una conseqüència de la Gran Guerra, dels moviments de tropes, del fred fangós de les trinxeres, de l’estat d’inanició físic i moral que s’estenia per aquella Europa civilitzada que havia anat a combatre amb les mortíferes armes del segle XX i unes estratègies militars del XIX. Ni a l’Espanya neutral no es va poder ignorar aquella “violenta irrupció de la Història dins la Cultura”, com ho expressaria Eugeni d’Ors, un dels intel·lectuals catalans que van prendre partit en aquella conflagració que ho canviaria tot, fins i tot la manera de morir, sense heroisme, sense honor.

Josep Pla, que encara no havia fet els 18 anys quan va començar la guerra, és un dels escriptors que més sovint hi va fer referència, encara que poques vegades els investigadors hi han fet gaire atenció, concentrats a estudiar la seva trajectòria literària a partir de 1920, que és quan emprèn el decisiu primer viatge a París per fer de corresponsal de La Publicitat. L’etapa juvenil ha quedat sempre en una nebulosa que no ocupa, en les biografies editades fins ara, més d’una vintena de pàgines. I això que El quadern gris ho deixava ben clar: el Pla escriptor neix amb la grip del 1918. No totes les al·lusions a la guerra en el famós dietari, però, són tan tènues com aquesta. Algunes tenen la consistència d’un obús: “Mig Europa cau, com un edifici immens que s’esfondra. Rússia, Àustria, Alemanya... El sentiment em porta del cantó del que cau. La raó, no!” Pla, del cantó del que cau: quina imatge tan tremendament planiana!

Aquest lament, en tot cas, és el que dóna títol a la nova exposició temporal que presenta la Fundació Josep Pla de Palafrugell, Mig Europa cau. Impressions de Josep Pla sobre la Gran Guerra, que ha comissariat Francesc Montero, biògraf d’un altre mestre de l’ofici, Manuel Brunet, i investigador de la Universitat de Girona especialitzat en la formació d’una figura clau d’aquest període: la de l’escriptor periodista, en el sentit plenament modern que van donar-hi aquella generació prodigiosa d’Agustí Calvet (Gaziel), Josep Maria de Sagarra, Romà Jori, Eugeni d’Ors, Eugeni Xammar, Frederic Pujulà i, per descomptat, Josep Pla. Perquè també data d’aquest moment una de les grans renovacions de la premsa escrita, impulsada per la demanda de novetats sobre el front que exigia la naixent societat de masses i per la nova rellevància que adquiriria el corresponsal de guerra com a testimoni fiable i proper als fets, encara que la sinceritat de tals reports acabés donant lloc també al naixement d’una fèrria censura militar i d’estat, com s’hi referiria sorneguer Xammar: “De 1914 a 1918 un corresponsal de guerra era un home engabiat en un hotel o en un château situats a uns cent quilòmetres del front.”

L’exposició, coproduïda per la Càtedra Josep Pla i en estreta col·laboració amb el seu director, Xavier Pla, que en va proposar la línia de treball, aborda en certa manera un terreny encara no explorat de l’extensa obra de l’escriptor palafrugellenc, que va evocar profusament aquella guerra devastadora i les seves conseqüències funestes en un nombre considerable de notes de joventut, articles periodístics i a llibres com ara El quadern gris, Prosperitat i rauxa de Catalunya i, sobretot, Francesc Cambó, però també en una de les seves narracions més memorables, Un de Begur, que transforma en ficció l’ episodi real de l’enfonsament del vaixell mercant Palermo, de tripulació nord-americana i carregat amb mil dos-cents cavalls, que un submarí alemany va torpedinar davant mateix de la costa de Begur el desembre de 1916. Els renills dels cavalls escumejant enmig del naufragi eren el més difícil d’oblidar.

La sagnia bèl·lica contrastava amb els plaers mundans de la Barcelona neutral, que “estava agafant uns aires de depravació enjoiada”, com recordava Sagarra, a expenses de la desgràcia dels països combatents. L’enriquiment fastuós que va proporcionar la “mamella pròdiga” de la neutralitat, un cop superat el tràngol de la implacable epidèmia de tifus que, avançant-se a la grip, s’havia cobrat els seus propis morts la tardor del 1914, és un dels contrastos més vistosos de l’època, en què aliadòfils i germanòfils debatien apassionadament a les tribunes dels diaris i als cafès sense deixar de regalar-se uns sopars molt suculents que, passats els anys, avergonyirien Pla profundament. Però la prosperitat no va arribar pas a tot arreu: al Baix Empordà, la indústria surotapera va patir de valent les conseqüències de la guerra, que van portar a l’atur més del 35% dels treballadors a finals del 1917, en plena agitació obrera i amb el teló de fons de la revolució bolxevic. Gran part del que en sabria el jove Pla provindria de les tertúlies de l’Ateneu, on assistia estupefacte a les enceses diatribes que van portar a l’exclusió d’Eugeni d’Ors de la penya, arran de la redacció del Manifest dels Amics de la Unitat Moral d’Europa, en el qual reclamava també respecte per la gran tradició intel·lectual alemanya. El Pla adult seria comprensiu amb el propòsit d’Ors (ja ho havia dit: ell també sentia debilitat pel que cau), però no pas amb la seva falta d’oportunitat: amb els morts de Verdun damunt la taula, la teoria de la fraternitat universal, escriuria, era “d’una inanitat purament acadèmica”.