El cel ocult d’en Palau

Alguns metafísics i teòlegs diuen que en el nostre trànsit pel món trobarem set cels i set inferns. Joan Antoni Palacio, en Palau, va habitar en tots. Va viure moments d’extraordinària lucidesa i felicitat i d’altres en què les forces de l’avern li atrapaven l’ànima i el feien entrar en llargs períodes de crisi i complicada sortida.

Nascut a Amer per les circumstàncies vitals del pare, que va treballar en la construcció de l’embassament de Susqueda, on va morir en accident el 1968, la família es va traslladar a Girona, ciutat on en Palau va realitzar la seva obra, material i immaterial, obrint i tancant tots els interrogants que l’han convertit en un dels artistes més carismàtics però alhora desconeguts. Des que el 1970, amb dinou anys, va exposar a La Gàbia (galeria avui desapareguda) dibuixos apocalíptics que el van ajudar a domar els dimonis que el turmentaven, fins al seu recent traspàs, malgrat les pujades i baixades, mai es va deixar vèncer per la desesperança, i ha sabut convertir el seu discurs en un desafiament continu a una societat que considerava poruga, miserable, incapaç de superar contradiccions. Després del servei militar a Sabiñánigo va tornar a Girona i en una cursa imparable que el va portar del TEI de Sant Marçal a l’experimentació, l’art pobre, al pop-psicodelisme, en Joan Antoni va esdevenir una figura imprescindible en una ciutat vampírica que veia com un grup de joves cansats de les misses, els militars i les persones de tota la vida, van decidir anar més enllà del que deia Dalí, “épater les bourgeois”, i van deixar els benestants amb un pam de nas demostrant que el que calia era viure la vida i fer de la festa i la subversió un manifest fundacional.

Enamorat dels silencis i les paraules, entenia el món com una experimentació en què el pensament màgic l’ajudava a trencar la realitat per, com va dir, “generar una pintura automàtica, que ve del subconscient i va sortint, sola, una barreja entre el dibuix i l’escriptura”. Tot i haver experimentat amb psicotròpics, quan el jaco (heroïna) va començar a colpejar alguns dels seus amics i col·legues ell s’hi va fer amb les dents perquè no esdevingués una epidèmia i passés com amb els Panteres Negres, que quan el cavall els va guanyar van perdre la identitat i la revolució. L’ anècdota no amaga la sensibilitat, la tenacitat i la vocació d’un artista enamorat de Brueghel el Vell, El Bosco, Dalí o Joan Ponç, entestat a convertir l’art en instrument de revolta que no va dubtar a treure’l al carrer, decorar les parets del pub Xuclamel d’Anglès i pintar altres murals com el del carnestoltes del 1982, quan amb Lluís Hereu van transformar la paret de dalt de tot del carrer Nou del Teatre, immortalitzat per Sopa de Cabra com el dels Torrats pintant el boig del tarot, més ben dit, el boig de la ciutat. “Ell va fer els peus –deia en Lluís– i jo el cap, perquè deia que el cap era massa alt i hi feia fred.”

S’ha esborrat l’alè del Freaks o Los Padules, però a la memòria queden records com el de l’any 1985 quan a la clausura de l’exposició que havia presentat a La Salsitxa –tothom va beure xampany– va afirmar que aquella era la seva obra pòstuma. Es va equivocar. Va continuar treballant i va convertir bars com el Croquis en sales temporals. “No podem tancar les obres en espais sense vitalitat –assegurava–; per això m’agrada molt més que els meus treballs s’integrin als bars, als centres de reunió de la gent, com a parts vives del decorat, ja que és allí on es troba la vessant viva de la festa i de l’existència.” El dia del seu comiat li van fer la missa a l’església de Sant Pere de Figueres, a tocar del Museu Dalí. Dos genis reunits en l’últim destí. La Montse, la seva companya, em va explicar que va pintar fins al darrer moment. “Ho feia en post-its que penjava darrere un armari.” El darrer cel ocult que s’haurà de desxifrar.