entrevista. Erri de Luca. ENTREVISTA
Óscar Carreño. Poeta i novel·lista. valèria gaillard
”La poesia és un instrument misteriós que mai governes del tot”
Erri de Luca (Nàpols, 1950) sembla un Quixot madur, figura eixuta i allargada, els senyals de la neu en els cabells i el bigoti. Com l’heroi manxec, també ha lluitat contra gegants de pedra: l’Estat italià, la multinacional francesa LTF, encarregada de ferir de mort les muntanyes de la Vall de Susa per fer passar el tren d’alta velocitat entre Lió i Torí. Per a la lluita ha deixat la llança i s’ha armat amb la paraula, paraula que també ha brandat per denunciar la situació dels refugiats que moren en una Mediterrània convertida en fossa comuna, i abans per fer-ho amb els bombardejos sobre Belgrad o la guerra de Bòsnia.
De Luca va fer una visita llampec a Barcelona per participar en la Setmana de la Poesia. El motiu, l’edició bilingüe (italià/castellà) de la seva poesia completa Sólo ida. Els ulls blaus i humits de l’escriptor evoquen el mar que s’arrupeix al golf de Nàpols. El mar pel qual naveguen els pescadors de les seves novel·les o neden els joves protagonistes de les seves històries o suren els cuirassats nord-americans que van flanquejar la fi del feixisme a la ciutat.
Per a qui ha reconegut que l’Homenatge a Catalunya, de George Orwell, va canviar l’orientació de la seva vida, no se m’acut millor punt de trobada que la Biblioteca del Gòtic-Andreu Nin, ubicada a la planta baixa de l’antic Gran Hotel Falcón, epicentre de l’activitat del POUM durant els primers mesos de la Guerra Civil. Aquest no és l’únic record que agermana la seva infantesa i joventut amb la Guerra Civil espanyola. En la memòria d’Erri de Luca persisteix el rodolar d’un vell disc del qual emana la veu d’un actor recitant poemes de Federico García Lorca. La seva fou una descoberta del vers a 78 revolucions per minut.
Erri de Luca és una persona tranquil·la i pacient, molt conscient que el missatge que millor arriba no és aquell que respon a la cridòria i sí el que es raona amb la tranquil·litat que el bon conversador imposa en el seu discurs. Com la seva escriptura, la conversa de De Luca és un exercici de mesura, en el qual rumia les paraules abans de dir-les, les tria amb cura i concisió. Amb aquesta predisposició es disposa a respondre la primera pregunta.
Sé que no t’agrada gens que es digui que la teva prosa és poètica. En aquesta divisió que fas de la teva obra narrativa i de la teva obra en vers, però, quin paper atorgues a la poesia?
Com a lector em fa més feliç la poesia que la novel·la. Com a escriptor sóc un narrador d’històries que utilitza pensaments, records i impressions. La poesia la veig com la compressió de l’atmosfera en una pàgina. Aquesta precisió del gènere poètic fa que sempre em mostri insatisfet amb els meus poemes, cosa que no em passa amb la pàgina en prosa. Com a poeta tinc la sensació que la pàgina escrita sempre pot ser millorada, amb la prosa em sento satisfet i amb la poesia em sento imprecís. La prosa és com anar a peu. El peu decideix on recolzar-se, estabilitza la síl·laba, dona ritme al caminar i tu el controles totalment. La poesia en canvi és com anar a cavall, tu indiques una direcció al cavall, però és el cavall qui decideix on recolzar-se. La poesia és un instrument misteriós que mai no governes del tot. Quan algú em diu que faig una prosa poètica és com si em digués que vaig a peu i alhora munto a cavall.
I aquesta insatisfacció envers el poema t’obliga a la reescriptura. Fa que, com deia Octavio Paz, el poema sempre sigui l’escriptura d’un palimpsest.
Jo no he estat mai un perseguidor de la pàgina perfecta. Per a mi escriure és un acte festiu, mai laboral. El treball l’he conegut en d’altres aspectes i àmbits. Borges deia que la forma definitiva de qualsevol cosa només depèn de la religió o del cansament.
“On existeix el perill, creix / també allò que pot salvar-nos”. El vers de Friedrich Hölderlin està present en el poema ‘Con l’aiuto di Hölderlin’. En el mateix poema afirmes que la poesia és protecció contra la violència. En aquest món nostre cada cop més perillós, quin creus que és el futur de la poesia?
Jo no el sé, el futur de la poesia, jo sé quin és el seu present. Aquest vers em va fer molta companyia, fins al punt de convertir-se en una mena d’àngel protector, en la meva estada a la ciutat de Belgrad durant els bombardejos del 1999. Era com un abric contra el fred de la mort. A més, em donava un envaïment desconegut, ja que em deia que en el perill trobaria la salvació. Durant els matins anava fins al parc Kalemegdan, on es troben el Sava i el Danubi, i sempre hi veia un grup d’avis que jugaven als escacs. Quan començaven els bombardejos, ells continuaven jugant, impassibles, només pendents del proper moviment sobre l’escaquer. El meu amic Izet Sarajlic explicava que durant el cruent assetjament de Sarajevo sempre llegia poesia a la gent. Els mancava de tot però sempre anaven a la recerca de la paraula dita pel poeta i aquesta paraula acabava convertint-se en el contrapès de tots els seus patiments. Les sessions concloïen a l’albada i Sarajlic deia que el poeta havia agafat el torn de nit per evitar que el cor dels ciutadans de Sarajevo deixés de funcionar. Tot això ha fet la poesia en el segle XX. Sarajlic també m’explicà com es va veure obligat a cremar la seva biblioteca per escalfar-se durant els gèlids hiverns de la guerra. El primer hivern va cremar els llibres de filosofia. El segon ho va fer amb les novel·les. El tercer els va tocar als dramaturgs. El quart, quan només quedaven els de poesia, la guerra va acabar. I per què la poesia va ser la darrera escollida? Perquè la lectura de la poesia els escalfava, els versos donaven calor als cossos que l’escoltaven. La poesia era una mena de sistema central de calefacció que pal·liava la manca de combustible per escalfar els cossos.
Aquest escrutini és el motiu del teu poema ‘Classifica del fuoco’.
Exactament.
Dius que els llibres de poemes són els barris d’una ciutat pels quals et passeges, corres o t’atures. Quins poetes no poden deixar de poblar la teva ciutat?
Per a mi els poetes més importants són del segle XX. Naturalment, admeto la grandesa d’Homer i de Dante, però els gran poetes del segle XX han aconseguit difondre en el temps la seva tragèdia. La tragèdia de les guerres, de les trinxeres, dels camps de concentració, dels setges...
I Pasolini, quin lloc ocupa entre aquests poetes?
De Pasolini penso que va ser més gran com a persona que com a artista, com a poeta, com a narrador o com a cineasta. Va ser l’únic intel·lectual italià que durant la dècada dels setanta va tenir el coratge físic d’estar sempre al carrer. En aquest sentit és un intel·lectual pioner a Itàlia. Un intel·lectual que va decidir formar part activa de la seva realitat. Els anys seixanta freqüentava els barris més pobres de Roma i va convertir aquesta activitat en una vocació. La figura humana de Pasolini va ser més gran que la suma de tota la seva activitat creadora.
Afirmes dels poetes que són profetes menors i dius dels profetes que actuaven enfervorits en obediència a la veu divina. ¿Quina veu obeeixen els poetes?
El profeta no pot desvincular-se de la veu potent i indiscutible que el mana. No pot desvincular-se d’un mandat que no permet renúncies, retirades ni defeccions. El poeta, no. El poeta només respon al seu temps i alhora és un explorador fora dels confins del seu temps. El poeta és lliure, el profeta no.
Els profetes remeten als textos sagrats, especialment l’Antic Testament amb el qual fa anys que tens una relació molt intensa.
No és un tema de fe. No sóc creient. Només sóc el lector d’una història antiga, en la llengua en la qual va ser escrita. És la història d’una divinitat que ha decidit manifestar-se mitjançant la veu. Però aquesta veu no neix per estar al servei de la comunicació, si nosaltres parlem, la paraula té aquest propòsit, comunicar-nos, entendre’ns... En aquesta història la veu és capaç de crear el món. La divinitat diu: es faci la llum, i és la paraula i només la paraula la que fa que es faci la llum. Primer diu i després la cosa advé. Ara bé, jo aquesta història la veig com una història en la qual el creador no pot desvincular-se de la seva obra, el creador ha de responsabilitzar-se de la seva creació.
Aquesta explicació em recorda el poema ‘La revoca del dono’, en el qual sembla que el poeta hagués volgut creure en un Déu que es responsabilitzés de la seva creació.
No sento la mancança de la fe ni de la creença religiosa. Però sí que considero un valor la hipòtesi que existeixi un creador.
L’aigua és la gran protagonista del teu primer poemari, ‘Opera sull’acqua’. De fet és a través d’aquest element que s’articulen tots els poemes del llibre. Resulta especialment impactant el poema dedicat a la tragèdia de la presa de Vajont, un poema en què planteges l’absurd intent de l’home per dominar la natura.
L’home ja domina la natura. En aquest sentit no m’agrada utilitzar el terme natura, ja que considero que la natura ja hi era molt abans d’arribar nosaltres i que des de l’època de l’homo erectus la natura sempre ha estat al seu servei. Jo prefereixo parlar de medi ambient, segons el concepte que d’ambient ja tenien en el món clàssic: tot allò que ens envolta. Quan hem construït ciutats hem utilitzat i modificat aquest ambient per tal de canviar-lo segons les nostres necessitats. Això és veu molt clarament a la muntanya. A la muntanya aquest ambient és l’enorme matèria vivent que ens envolta, una matèria que se sent indiferent per la nostra presència. Nosaltres som hostes, no convidats, en aquest ambient meravellós.
Hi ha moments en els quals l’hoste no convidat s’atribueix la condició d’invasor, com en la cas de les obres de construcció a la Vall del Susa de la línia d’alta velocitat Lió-Torí, per l’aturament de les quals et vas manifestar de manera molt activa.
Un invasor molt danyí. En aquest cas, a banda dels estralls irremeiables que l’acció de l’home causava en el medi ambient, els mateixos homes estaven sotmesos al perill letal dels efectes de l’amiant.
És coneguda la teva passió per l’alpinisme. Existeix algun paral·lelisme entre pujar una muntanya i escriure un poema? Tenen ambdós el repte d’assolir un cim?
L’objectiu de l’alpinista no és el cim, és el camí que porta cap a ell, perquè el cim és inhabitable. Es conquereix per a tot seguit abandonar-lo. Allò que sí és similar en l’alpinisme i en l’escriptura és que el teu nas està a molt poca distància de la superfície. A l’escalada tens la pedra davant, a l’escriptura, la pàgina; en tots dos casos els dones l’esquena a la resta de coses.
L’any 2005 vas escriure el poema-crònica ‘Sola andata’, un colpidor poema sobre el drama dels immigrants que creuen el Mediterrani a la recerca d’una vida millor. El poema remet, per la seva força visual, al quadre de Géricaul, ‘El rai de la Medusa’. Com valores la nostra resposta, la resposta europea al drama dels refugiats?
L’he de dividir en dues parts. La resposta dels governs és absolutament insuficient, per a ells són una molèstia. La resposta de la gent, en canvi, és la d’acollir i aprofitar aquesta energia nova i necessària. Aquests fluxos migratoris, a més, no resten immòbils en un lloc, no són com les aigües estancades d’un pou, sinó que es mouen contínuament. Per això són absorbits per un sistema que només els acull com a mà d’obra barata i en condicions pèssimes d’habitabilitat. Però, tanmateix, existeixen maneres d’acolliment basades en la fraternitat i l’acolliment favorable. Cal posar fi a la visió d’aquests moviments com a moviments intrusius. A Itàlia, la diferència de la balança migratòria és passiva. Són més el italians que marxen a fora a treballar que no pas els estrangers que arriben per buscar millors condicions de vida. Si importem menys gent que la que marxa, com és possible que els veiem com a invasors!
El mar és una presència constant en la teva obra, no només en la poètica, també en la narrativa. El mar es presenta com a oportunitat i com a amenaça. El mar, com a baptisme i com a mort. El mar, element per sobreviure o per finar. Què significa el mar per a Erri de Luca?
Sóc nascut en una ciutat que està situada davant del mar. Tot allò bo que ha rebut Itàlia, tot allò que defineix la paraula civilització ha arribat pel mar. Ens ha arribat pel mar l’arquitectura, la poesia, el teatre, l’astronomia, l’art de la navegació, la geometria, la filosofia, les matemàtiques i fins i tot el monoteisme. Tot, ens ha arribat pel mar. Aquest mar que avui ens divideix és l’únic mar del món que es diu Nostre, Nostrum, per preservar el nom llatí. Això vol dir que ens pertany a tots, que no és meu, que és nostre, que és de tots. Però aquest mar, en el nostre temps s’ha convertit en un escenari de naufragi. La transmissió antiga de la vida avui s’ha convertit en una travessa de mort. És l’escenari del més llarg dels naufragis. Avui el veig com una ferida. Per a mi, avui el mar és una ferida oberta. Una úlcera.
L’amor també ocupa una part important de la teva obra poètica. En el poema ‘Consiglio’ llegim el vers: “Scrivi di amore senza nominarlo, la precisione stane’ll evitare.”
És un poema sobre un llançador de ganivets. El llançador de ganivets no ha de colpejar l’objectiu, l’ha de rodejar. El sentit de la paraula amor no està en la seva pronúncia sinó en la representació de les seves manifestacions. Quan es pronuncia la paraula amor prens una drecera cap a l’objectiu, desvirtuant-lo.
Una variant platònica de l’amor? L’amor veritable rau en la idea i tota materialització directa comporta la seva corrupció.
Una qüestió de llenguatge, en el moment en què utilitzes la paraula la traeixes, la banalitzes. Millor no anomenar el nom de la divinitat, no? Perquè l’anomenem en va.
Contravenint el segon manament.
Sí. Afortunadament aquest amor que ens ocupa no respon a cap manament.
Allò que no es recorda no se sap, deia Borges. El poema ‘H2O2’ provoca en el lector un atordiment quan es troba davant d’una situació extrema relacionada amb l’extermini nazi. Creus que la poesia és una bona manera de solidificar el record?
Crec que recordar és bo, tot i que entenc que una persona que ha patit una guerra, que ha passat per situacions límit, vulgui oblidar-les. També la terra es refà i oblida les ferides a les quals la sotmetem. Crec que el record d’un sol fragment pot salvar el record de tot un fet. I en aquest sentit opera el poema al qual et refereixes.
I Pessoa deia que l’única pàtria de la poesia és la llengua. En el llibre trobem un poema dedicat a la llengua italiana: ‘Italiana’, i un altre al dialecte napolità: ‘Da noi’. Com convius amb la llengua oficial i el dialecte?
És molt senzill. Jo visc en napolità perquè per a mi el present sempre és napolità. En canvi l’escriptura forma part d’un segon temps. Un temps que arriba amb més calma, que estableix una distància amb el present, llavors entra en acció l’italià. El napolità és la llengua de la meva immediatesa.
I la relació amb Nàpols?
Nàpols és la meva ciutat. M’ha donat la meva llengua materna i forma part ineludible de la meva educació sentimental. Els meus sentiments de compassió, de còlera o de vergonya crec que són sentiments molt napolitans. Dec a la meva ciutat la formació del meu sistema sentimental però també del meu sistema nerviós.
I la infantesa, la mirada de l’infant que caracteritza les teves narracions.
La mirada de l’infant capaç sempre de trobar la meravella en allò que l’envolta.