Distopia per a una nova generació

Sota l’amenaça constant del terrorisme islàmic i després de l’assassinat del president dels Estats Units i la majoria del congrés, s’instaura un règim teocràtic anomenat República de Gilead on es recuperen i reivindiquen els valors més puritans del catolicisme fins gairebé esdevenir un règim feudal. Aquest és el clima polític que ens planteja la novel·la de Margaret Atwood El cuento de la criada, una distopia publicada el 1985 que continua sent d’una rabiosa contemporaneïtat. Sembla més el presagi d’un futur imminent que no pas un relat de ciència-ficció.

Les mesures de seguretat comencen amb la identificació de ciutadans i les denúncies anònimes cap a aquelles persones que són sospitoses de no compartir els valors o la religió del nou règim. Aprofitant l’excusa de l’estat d’excepció es comencen a reorganitzar els recursos i a enterrar els drets civils. Qualsevol habitant d’una democràcia occidental (post 11-S) sentirà una sensació d’incomoditat quan llegeixi la cadena d’esdeveniments aterridors narrats i que fàcil és perdre drets i llibertats justificant-se en pro de la seguretat.

En aquest règim teocràtic les dones han perdut tots els drets, les propietats, la feina i passen a ser únicament i exclusivament valorades per la capacitat d’engendrar. No està tan lluny l’Amèrica distòpica d’Atwood dels EUA actuals: en les últimes eleccions 60 milions de persones van votar un candidat que vol castigar per llei les dones que avortin. Tant la protagonista, Defred, com les ciutadanes de les democràcies occidentals actuals viuen en una societat masclista, que s’empara en la llei per exercir tot tipus de violències amb la finalitat de controlar els cossos, la sexualitat i la vida de les dones.

Margaret Atwood ens presenta una novel·la on la població mundial pateix una crisi demogràfica a causa de la contaminació mediambiental, cosa que comporta que en aquesta República de Gilead, com en tots els règims totalitaris i com a qualsevol societat radicalment jerarquitzada, les elits i la classe governant monopolitzin tot allò que té valor, en aquest cas també les femelles fèrtils, que esdevenen les criades. Les criades han estat detingudes i instruïdes per donar servei com a ventres intermediaris. Són enviades a viure amb els alts càrrecs de la República els quals, amb la participació de les seves dones, les violen un cop al mes en una terrorífica cerimònia que remarca que la seva condició humana queda reduïda a ser un simple úter. Les criades gestaran, pariran i entregaran els seus fills extrapolant la història bíblica de Jacob, Raquel i Lía, on les criades d’aquestes entregaven amb complaença els seus fills al patriarca.

El cuento de la criada és una novel·la feminista, on els personatges femenins són interessants i representen tota la varietat de personalitats i comportaments de l’espectre humà. No són simples espectadores. Un dels causants de la repressió patida per les dones al llarg de totes les guerres genocides ha estat la seva capacitat d’engendrar, que les ha portat a ser víctimes de manera sistemàtica de violacions i segrestos.

La novel·la d’Atwood té la virtut de plantejar-nos alguns dels debats i interrogants que en aquest segle XXI el feminisme té damunt la taula, tals com la pèrdua de la rellevància social de les dones davant la maternitat, la convivència amb un sistema que justifica la subordinació de les dones a la seva capacitat d’engendrar, el debat de la maternitat subrogada, de la prostitució i un llarg etcètera. L’obra ens crida a estar alerta, a crear xarxes de sororitat i a lluitar per no perdre mai els drets conquerits davant dels actuals règims econòmics, socials, racistes i patriarcals que oprimeixen de manera diversa totes i cada una de les dones.