Solidaritat aixeca el teló

El 25 de novembre del 1905, el país bull d’indignació. L’assalt d’un grup de militars als locals del setmanari satíric Cu-Cut! i el diari La Veu de Catalunya desferma una reacció sense precedents. Per acabar-ho d’adobar, el govern espanyol suspèn les garanties constitucionals a la província de Barcelona i, davant les pressions dels militars, impulsa un projecte de llei que deixa sota jurisdicció militar tots aquells que, “de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabados, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema”.

L’actuació del govern espanyol provocarà una reacció sense precedents entre la societat catalana. A poc a poc, les diferències entre les famílies polítiques del país es van polint i es forma un moviment polític que inclourà des de carlins fins a republicans, independents i catalanistes. Un dels primers reptes és l’organització d’un gran míting, que s’ha de convertir en el tret de sortida de la nova aliança. L’acte s’ha de celebrar a Girona per la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona. Pocs dies abans, en un manifest que fa les funcions de convocatòria, es proclama la necessitat de restituir les garanties i de “demostrar la solidaritat de tots els catalans”. Es tracta d’un dels primers textos en què apareix, entre paraules, el nom que prendrà la nova coalició: Solidaritat Catalana.

El míting comença poc després de les dues de la tarda de l’11 de febrer, enmig d’una pluja persistent que creix en intensitat a mesura que se succeeixen els parlaments. Aquesta circumstància obligarà a abandonar la plaça de braus i a desplaçar-se al Teatre Municipal de Girona. El trasllat al nou escenari no resulta gens senzill. Els assistents es troben la porta del teatre tancada i, davant la resistència de les autoritats, es veuen obligats a esbotzar-la. Dies després, la majoria consistorial aprovarà un vot de censura a l’alcalde, el liberal Frederic Bassols, pels impediments municipals i per haver incomplert l’acord d’assistir en corporació a l’homenatge dels diputats que s’han oposat a la llei de jurisdiccions.

En tot cas, les condicions meteorològiques converteixen el teatre municipal en l’escenari improvisat del míting. Segons la crònica de l’acte que va aparèixer dies després en un diari antisolidari, gens sospitós de caure en l’exageració, l’equipament arriba a encabir, “comprimint-se, 4.000 persones”, una xifra espectacular si tenim en compte que la capacitat actual arriba a 604. A l’exterior del recinte, a més a més, s’apleguen un munt de persones sense possibilitat d’accedir a l’interior. La sala principal es troba a les fosques i, durant uns minuts, l’escena és extremament confusa: “Rumor de voces; lucecillas que se apagan y se encienden formando una especie de fuegos fatuos. Una voz, sola, que grita «Visca Catalunya», un fotógrafo que hace discurso a lo alto de una escalera, azuzado por Santiago Rusiñol. De pronto, la luz se hace, aparecen los oradores y resuena una salva de aplausos. Todo el mundo contempla asombrado los atributos carnavalescos que adornan el recinto.” Els guarniments són aprofitats per un dels primers oradors, el diputat Francesc Albó, que els interpreta com una “al·legoria de la nefasta política dels primats del centralisme, que, en els debats d’aquests darrers dies al Congrés, s’han tret la careta”. A l’interior, dissimulat rere la cortina de vellut vermell, el governador civil escolta els parlaments. L’encarregat de cloure l’acte és Albert Rusiñol, que acaba amb un “Visca la llibertat” i “Visca Catalunya”, proclames que són reproduïdes pel públic. Tot seguit, llegeix les conclusions, en les quals es reclama l’aixecament de la suspensió de garanties constitucionals a Barcelona i la retirada del projecte de llei de jurisdiccions. Rusiñol demana als assistents si volen aprovar-les i tots contesten “amb un enèrgic sí”. Poc després, la gentada es dirigeix a la Rambla, on es balla una “animada tanda de sardanes”.

D’aquesta manera tan cívica, es va tancar el primer acte públic d’un moviment polític que, mesos després, en les eleccions a les Corts, va demostrar la seva força a les urnes, quan va aconseguir 41 dels 44 escons que es disputaven a Catalunya. Aquell 11 de febrer del 1906, però, Solidaritat Catalana va aixecar el teló.