Airejar els draps bruts de l’Europa privilegiada

Els directors Anestis Azas i Prodromos Tsinikoris són deixebles dels Rimini Protokoll. Entenen el teatre com l’oportunitat de donar veu als que ningú té present. La responsabilitat de les dones de fer feines és eliminar cap rastre. Tot ha de quedar net com a primera hora. Elles, en part, eliminen les petjades dels seus clients. La tria de les treballadores domèstiques (són actrius només quan s’integren en aquest muntatge, i necessiten agafar-se dies de feina per poder assistir-hi) volia reflectir la immigració a Atenes. Els dos directors ja havien posat la lupa dels grecs que havien sortit del seu país per mirar de trobar millors condicions de vida. Amb la mirada a les dones de fer feines comproven si el mirall és coincident. Aquestes dones, decidides i generoses, fan alguna cosa més que rentar la roba. Amb aquesta obra treuen els draps bruts d’una Europa que abusa dels privilegis impunement. Com expliquen elles a Atenes, però, cadascú pot fer examen de consciència de situacions veïnes que conegui en aquesta Barcelona aparentment tan tolerant.

Com a teatre document, funciona en primera persona del singular: expliquen les seves pors, els seus somnis, el seu passat recent. Probablement, Clean city és el retrat més esperpèntic i alhora real de les bondats de la política. No cal fer-hi res. Només ordenar el seu discurs. De les cinc actrius, quatre estan esperant aconseguir el permís de residència. La cinquena no ho fa perquè, en ser dona d’un grec, l’ha aconseguit directament. Però ella, sud-africana, té un prisma molt diferent (“un país on treballen els blancs és el paradís!”, s’exclamava en arribar al país del marit). El perill de repetir les escenes amb persones que no són artistes és que sempre hi hagi la que busqui ser la més transcendent, o la més còmicament cínica. I això resta frescor. La peça transmet de manera àgil i directa les diferents vicissituds d’aquestes protagonistes (una filipina, una moldava, una búlgara, una albanesa i la sud-africana). Roger Bernat, el 2004, va voler fer escoltar els pakistanesos dels locutoris (Amnèsia de fuga) i ells explicaven a què jugaven. A Clean city les dones fan teatre del que són els seus somnis: cantar, ballar i parlar per Skype amb la filla que ha marxat al Canadà després d’haver insinuat l’angúnia de les batudes policials, els atacs indiscriminats d’Alba Daurada o els assetjaments.