LA CRÒNICA
Vint anys d’una gran idea
Les Nits de Jazz de Platja d’Aro han fet arribar el jazz a un públic molt ampli
Les Nits de Jazz de Platja d’Aro celebren aquest any el seu 20è aniversari. Organitzat per l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro i dirigit per Josep Maria Sauret, aquest festival únic a les comarques gironines ha aconseguit el gran miracle: que el jazz sigui un estil popular i que cada divendres a la nit s’omplin les cadires que instal·la la brigada municipal a la platja gran, al costat de l’emblemàtica roca coneguda com a Cavall Bernat. Evidentment, hi ha uns quants factors a favor, com ara la gratuïtat dels concerts i el fet que, majoritàriament, es tracti d’una programació força pensada per a un públic ampli. No parlem de jazz experimental, sinó més aviat de jazz clàssic, sovint vocal i amb força presència dels estàndards, que sempre són una aposta segura. Això no vol dir, ni molt menys, que la proposta no tingui qualitat, tot i que en el món del jazz –com també passa en altres músiques i altres arts– es confon sovint la dificultat per accedir-hi amb el nivell artístic, per un elitisme malaltís que no afavoreix ningú, començant pels intèrprets.
Un bon exemple de l’equilibri assolit per les Nits de Jazz entre música de qualitat i ambient popular en primera línia de platja és el concert que hi va oferir divendres passat el cantant Stefano Palatchi (Barcelona, 1960), veu extremament versàtil –és sobretot un reputat baix operístic– de vida atzarosa, gairebé novel·lesca. Des del 2012, Palatchi desenvolupa la seva faceta com a crooner, amb un repertori format sobretot per clàssics del gran cançoner nord-americà, francès i italià: a Platja d’Aro va interpretar peces immortals de Sinatra –i com que era a la Costa Brava, va recordar el seu pas per Tossa, a la recerca i captura de la indomable Ava–, com ara I’m a fool to want you, I’ve got the World on a string Let me try again i Fly me to the Moon, però també de Duke Ellington (Don’t get around much anymore), Johnny Mandel (The shadow of your smile, que evocava la passió de Liz Taylor i Richard Burton a Castillos en la arena), Fred Buscaglione (Sgancia e pedala) i, com que era la festa nacional francesa, el 14 de juliol, Charles Trenet (Que reste-t-il de nos amours?) i Jacques Prévert (Les feuilles mortes). Acompanyat per un excel·lent quintet instrumental, Palatchi va oferir un gran recital de cançons sense data de caducitat que, escoltades des de la sorra, sota el cel infinit i amb una refrescant brisa marina, ens apropaven a una certa idea del paradís. Demà les Nits de Jazz continuen amb Marco Mezquida Trio i cada divendres fins al 25 d’agost hi haurà un concert a la platja, amb un epíleg a Castell d’Aro, l’1 de setembre. Una gran idea.