La crònica
Campanades a llibertat a Verges
A la plaça Major es va viure un d’aquells moments en què l’èpica surt del cor
La poètica de la vida, diuen, sempre té retorn, d’alguna manera; allò que algú va batejar, amb més o menys encert, com a justícia poètica. El concert homenatge al cantautor, poeta, trobador, polític, novel·lista, filantrop i empresari –alguna cosa em deixo, segur– Lluís Llach, que es va celebrar dijous a la nit a la plaça Major de Verges, va ser una lliçó de poesia, en molts sentits. I amb això vull dir d’emoció, de política, de sentiment, d’esperança, de lluita i de revolta, entre molts altres conceptes, tan necessaris ara mateix. Hi va haver espais per a tot: per reconèixer el talent dels artistes de l’Empordà que van cantar a Llach; apassionar-se per com el versionaven i, a la vegada, veure com aquestes peces no perdien gens d’actualitat; però també per descobrir o redescobrir aquests joves –i no tan joves– talents. Un luxe, certament. Els de Verges tenen, i perdoneu l’expressió, el cul pelat d’organitzar grans esdeveniments –que li ho diguin a l’alcalde, que cada any el crucifiquen–, i el d’ahir els va sortir brodat, com ja ens hi tenen ben acostumats. El concert va començar a les deu de la nit, amb el campanar de Sant Julià tocant. Al llarg del concert, quan arribava l’hora en punt, les campanes tocaven un clam per la llibertat. Res a veure amb aquell disc del 1977 on es recorda la massacre que va tenir lloc a l’església de Sant Francesc d’Assís de Vitòria, el 3 de març de 1976. Les campanes de Verges no van tocar a tristor, ni a mort, ni a desesperança, sinó a llibertat. Algú diu, i potser no li falta raó, que darrerament estem vivint massa moments èpics. A Verges, al final del concert, quan la periodista Mònica Terribas va pujar per sorpresa a l’escenari mentre llegia el poema del gran amic de Lluís Llach, l’osonenc Miquel Martí i Pol, També per tu, es va començar a preparar un gran moment d’una èpica especial, d’aquella que surt del cor. Terribas va convidar Llach a pujar; aquest va rebre un ram, tot ironitzant que aquest era el final de les sopranos. I mentre agraïa aquells moments regalats, al seu darrere tots els artistes s’anaven desplegant, sense que ell se n’adonés. I quan en va prendre consciència, ja era tard. El també periodista Martí Gironell, que va conduir amb gràcia i elegància l’acte, li va demanar de cantar una peça intergeneracional, un himne a la llibertat: L’estaca. Una cançó que Llach és reticent a cantar perquè deu pensar, i no li falta raó, que ja és patrimoni de tots. Mil persones cantant-la no és un Palau Sant Jordi, però penseu que dijous a Verges, sota la mirada d’un cel net i clar, aquest himne ressonava més fort que el timbaler del Bruc. I amb aquest clam liderat pel mateix Llach es recuperava més que mai la llavor que, delicadament, a principis dels anys seixanta del segle passat, Narcís Llansa, l’avi Llansa, vell Llansa o Siset Llansa, aquell perruquer de Besalú, va transmetre a un Llach que ja no va poder ser el mateix.
