El casament del primer Borbó

Fa més de tres-cents anys, l’església de Sant Pere de Figueres es va convertir en l’escenari d’un casament reial; un esdeveniment social que gairebé no ha deixat rastre, si bé durant molts anys es va mantenir un quadre a l’ajuntament que en deixava constància. L’elecció de la vila empordanesa, que aleshores tenia poc més de 1.000 habitants, no va ser aleatòria. Felip V havia accedit al tron un any abans i, aconsellat pel seu avi, Lluís XIV de França, intentava apaivagar la intranquil·litat dels catalans i els aragonesos. La parella s’havia casat per poders, però resultava necessari celebrar l’enllaç tan aviat com la princesa arribés al territori de la corona espanyola. I, atès que era costum escollir la població més gran que hi havia a prop de la frontera, aquesta circumstància geogràfica va donar a Figueres i a l’església parroquial de Sant Pere el privilegi de convertir-se en els escenaris del matrimoni del primer Borbó.

Les notícies que ens parlen del casament són molt escadusseres. Segons el relat de Narcís Feliu de la Penya, un austriacista declarat, el rei va arribar “el dia 1 de novembre a Girona i el 2 a Figueras, vila a la qual va arribar a la tarda amb la princesa d’Ursino la duquessa, la seva esposa. Va sortir a rebre-la el duc i la va acompanyar fins al palau destinat per a la celebració de l’esposori i, després dels primers obsequis i executada la funció del besamans, van partir a l’església parroquial, on es van ratificar els consentiments amb paraules de present, i havent llegit el secretari del despatx universal l’acta d’entrega i capitulacions, es va fer l’esposori, rebent la benedicció pel patriarca de les Índies”. Allò que no ens explica Feliu de la Penya és que la impaciència de Felip d’Anjou per conèixer la seva esposa era tal que es va disfressar d’escorta per infringir el protocol i prendre contacte amb aquesta abans que arribés a Figueres. La població empordanesa va viure el casament reial en un ambient festiu, com a mínim si fem cas als testimonis de l’època. Un d’aquests deixa constància que “aquella nit hi va haver lluminàries, així al palau com al poble, i grans demostracions d’alegria”. Un altre, molt més influït per la posició que prendran els catalans durant la guerra de Successió, no se’n podia estar, de remarcar que “les aclamacions exteriors van ser grans, més sinceres en la plebs més humil, que encara no estava contaminada de la infidelitat”.

Disposem de molts més detalls dels dies posteriors que no pas de la cerimònia nupcial. Segons les memòries del duc de Saint-Simon, Felip d’Anjou i Maria Lluïsa de Savoia, que tenien 18 i 13 anys, respectivament, no van compartir el llit les dues primers nits. La primera, el jove monarca, que s’havia mantingut fins aleshores “en la continència més estricta”, va esperar debades la seva muller al llit conjugal; però aquesta estava deprimida perquè l’havien separada de les dames de la cort piemontesa. I, per acabar-ho d’adobar, durant l’àpat nupcial només es van servir plats de cuina espanyola, motiu pel qual el seu malestar encara va augmentar més. El rei va pagar els plats trencats i aquella nit la reina no es va presentar al llit conjugal. L’endemà, la parella tampoc va coincidir; en aquest cas, per una rebequeria del monarca. Malgrat aquest mal començament, la parella es va esforçar per recuperar el temps perdut, fins al punt de deixar de banda les seves obligacions reials. Segons explicava a Lluís XIV la seva cambrera major, “el rei no s’aixecaria del llit si jo no descorregués el cortinatge, i seria una espècie de sacrilegi que entrés qualsevol persona que no fos jo a la cambra reial quan ses majestats estan estirats al llit”. Mentre la parella maldava per consolidar la seva relació, l’avi del rei aconsellava al seu net que mantingués una actitud de fermesa amb la seva muller perquè, segons ell, “els reis, exposats sempre a la vista del públic, són encara més criticats quan toleren a les seves mullers que els dominin [...]”: “Sigueu, doncs, ferm des del principi. [...] Que potser permetríeu que els vostres subordinats de tot Europa es riguessin de les vostres discussions domèstiques?” No sabem si Felip V va seguir els consells de l’avi; però la qüestió és que el matrimoni va durar fins al 14 de febrer de 1714, quan va morir la reina. Mesos després, les tropes castellanes entraven triomfalment a Barcelona.