La formiga Mouawad

Unes 200 persones ocupaven ahir al matí els laterals i l’escenari de la Biblioteca de Catalunya. LaPerla29 i el Grec Festival obrien la possibilitat d’assistir a una conversa amb Wadji Mouawad, l’autor de la tetralogia La sang de les promeses. El dramaturg, director i actor, amb Oriol Broggi d’amfitrió (ha dirigit Incendis, Cels, Boscos i Un obús al cor) va narrar la seva particular cosmovisió. Ell se sent com una formiga inconscient quan està a punt de passar la màquina d’asfaltar el camí: l’home és l’insecte i la història, la que pavimenta sense massa miraments. Va confessar que, després de la xerrada, volia anar a veure la plaça del Diamant, enamorat de la Colometa. Efectivament, Mercè Rodoreda apareix en la residència de poetes morts d’Inflammation du verbe vivre.

Mouawad és un autor èpic. Amb una poètica molt carregada i un univers fosc, truculent però que sempre dona respirs perquè l’esperança no mori d’inanició. Són glopades d’aire feixuc, amb gotes de frescor inesperades. Ara, efectivament. Mouawad s’ha desprès de la seva obsessió per la seva identitat (hem pogut veure la tetralogia). Ara, s’empelta de la mitologia grega per traslladar la seva densitat poètica, el seu viatge sempre iniciàtic (d’assumir coneixement i consciència de la vida constant), i la vincula a la destrucció del bressol de la democràcia. Trasllada aquests monstres, ara, a la crisi econòmica, política i social d’Europa, amb Grècia com a base del terratrèmol.

Ho fa amb un monòleg volgudament lent, angoixant, amb un gran pes del vídeo (ell presencialment s’intercala amb la imatge en què també apareix reproduït). És una estructura que li permet presentar una primera reunió de treball amb la seva companyia, en què convida tothom a descartar el projecte de posar en escena les tragèdies de Sòfocles (aquesta, en concret, s’inspira en Filoctetes) per la mort del poeta i amic Robert Dareu, que havia de traduir-ho. El resultat d’aquesta deserció és el viatge amb càmera de vídeo en què ell grava no només el seu intent de suïcidi, sinó també el viatge pel no-món amb un taxista, un gos i uns joves que li han de fer decidir si torna al món dels vius o s’abandona definitivament al dels morts. Mouawad gasta també, per moment, una ironia cínica. Són gotes de pluja d’estiu que refresquen l’acció però a la vegada hi donen un to més xafogós.

La segona part del díptic Des mourants és Les larmes d’Oedipe. Si la primera es fonamenta en un viatge en què el cinema és peça indispensable, en aquesta segona l’estaticisme és la moneda principal. No hi ha pràcticament moviment. Només conversa. Mouawad despatxa el drama d’Èdip en pocs minuts per aprofundir en la desgràcia del seu personatge amb Antígona i amb una tercera veu (la que els acull, en una Atenes del segle XXI). Mouawad presenta aquesta peça, una altra vegada, preguntant-se per la deriva d’una Grècia democràtica. És una obra carregosa, lenta. Mouawad és un autor de foc lent, que demana una poètica del dolor, i que busca un espai per a la reconciliació de la humanitat.