L’Any Llull encara cueja

Un dels efectes més notables de l’Any Llull és la publicació d’obres de diversa tipologia per acostar al públic aquell “català de Mallorques”, com ell mateix s’anomenava. S’han publicat edicions crítiques, facsímils, antologies lul·lianes i fins i tot més d’una persona s’ha atrevit a escriure una novel·la amb Ramon Llull com a excusa argumental i temàtica. Ara, per acabar la feina, l’Editorial Barcino posa a l’abast de qualsevol lector les dues obres més conegudes de Llull, les que des del segle XXI podem anomenar novel·les: el Romanç d’Evast e Blaquerna i el Llibre de meravelles. I ho fa amb dos volums de dimensions similars, presentats amb unes precioses cobertes de tons verdosos i amb una llengua normalitzada ortogràficament, de manera que evidencien que Llull és força fàcil de llegir, sense que calgui tocar-li la prosa. En posaré només un exemple, que lliga les dues novel·les lul·lianes: “Dementre que Blaquerna anava enaixí per lo boscatge, oí davant si una veu molt agra e esquiva; molt fo meravellat Blaquerna de la veu que oïa”. ¿Oi que ho han entès tot? Doncs això és el que vull dir, que la llengua medieval de Llull no és una excusa per no llegir-lo. Per salvar els esculls lingüístics (que n’hi ha, no els vull pas mentir), els dos volums contenen un glossari final i unes notes aclaridores a peu de pàgina, que són ben útils. Aquesta és la primera virtut que tenen els dos volums: la regularització gràfica.

La segona virtut són les introduccions, que saben explicar i condensar allò que farà comprensible l’obra, set segles després de la mort de Ramon Llull. Les dues introduccions tenen el mèrit de posar a l’abast del públic informacions que els lul·listes coneixen de fa temps, però que convé fer sortir del clos tancat dels estudis especialitzats. Per exemple, Albert Soler i Joan Santanach argumenten per què s’ha de dir Romanç d’Evast e Blaquerna i no Llibre d’Evast e Blaquerna, que era la denominació habitual fins fa pocs anys. I és que a Ramon Llull se li va definint el gènere a mesura que escriu l’obra (l’anomena romanç en els capítols finals) i té molt present el model de la narrativa romànica d’origen francès, els romans en prosa (com el Tristany), que era com s’anomenaven aleshores les novel·les.

Per exemple, Lola Badia aclareix a la introducció del Llibre de meravelles el significat que cal atorgar al terme meravella, que a l’edat mitjana combina l’esbalaïment i l’admiració produïts per un esdeveniment qualsevol amb la curiositat intel·lectual. El terme, a més, s’associa als llibres de viatges més populars, com el de Marco Polo, que abans de dir-se Il Milione es titulava Les merveilles du monde.

Així doncs, el títol s’escau del tot per a una obra que relata els viatges del seu protagonista i que es troba a la cruïlla entre diversos gèneres. Com diu Badia, el Fèlix és en part una novel·la, un recull d’exemples i una petita enciclopèdia per a laics.

La Biblioteca Barcino (BB), nascuda amb la voluntat de donar a conèixer les obres clàssiques de la nostra tradició, ha posat a l’abast del públic català des del 2004 Les Homilies d’Organyà, el Llibre de Sant Soví, antologies de Francesc Eiximenis, d’Ausiàs March, de Bernat Desclot, una obra d’Arnau de Vilanova i quatre de Ramon Llull, inclosos aquests dos volums. Aquesta col·lecció, que aposta per unes edicions amb la llengua dels autors antics regularitzada i per unes introduccions escrites amb rigor, és necessària i útil, imprescindible per a qualsevol cultura moderna i ambiciosa. Però no seria possible sense l’existència de la col·lecció Els Nostres Clàssics (ENC), de trajectòria llarga i lloable, ja que arrenca del 1927.

Les edicions crítiques d’ENC no tenen tants lectors com els volums de la BB, però no hem d’oblidar que sense la feina prèvia, la col·lecció BB no existiria. Llarga vida, doncs, a les dues col·leccions de Barcino, que fan camí l’una al costat de l’altra.