“L’artista sempre ha estat crític”

Absolutament, però no només la crítica d’art, el pensament crític és necessari. L’important és dur a terme un exercici crític i, des d’aquí, prendre posició davant el món. Cal diferenciar si aquell que s’anomena crític (i aquí faig servir el concepte com a ofici) és realment crític. Hi ha un tipus de crítica que a mi no m’interessa perquè penso que sense reflexió juga a fer de César, vull dir, “o vida o mort”, per mi són exercicis buits de contingut que juguen a quelcom fàcil i infantil a través de certa agressivitat i categorització. La crítica ha d’aportar reflexió, pensament i coneixement. En el cas de l’escriptura sobre l’art, l’exercici crític pot estar implícit o no. Depèn del registre i l’objectiu del text. La crítica d’art ha de voler obrir les lectures de l’obra d’art, interpel·lar-la, fer preguntes que es desgranin mitjançant l’escriptura. Hi ha dos textos que per a mi han estat reveladors: El crític com a artista d’Oscar Wilde i Interpretación y sobreinterpetación d’Umberto Eco.

Com et deia abans, penso que l’important és el pensament crític, allò que tu li demanes a allò que fas. Som crítics a través d’un projecte artístic, a través d’un text o prenent posició davant la realitat. Jo penso que l’artista, en la seva gran majoria sempre ha estat crític. Ara, no ho tinc tan clar en relació als crítics, ja que s’utilitza el concepte com a ofici.

Un dels museus que més m’han captivat és el Pitt Rivers d’Oxford. Sobretot perquè pots obrir calaixos i remenar arxius mentre vas fent el teu recorregut. Recordo que mentre mirava, amb molta curiositat, i buscava sense finalitat, vaig pensar que era un lloc per fer una estada de recerca i posar en relació l’art amb objectes i bestioles (formes mai vistes) que anava descobrint.

No entro mai en museus turístics que venen a ser com una mena de Walt Disney per a adults. Com el Museu de Cera o aquest que hi ha al carrer Fortuny de Barcelona, crec que s’anomena Museo de Ilusiones.

No crec que l’hagi de tenir i seria un error pretendre-ho. Tàpies ja va ser. El que cal és tenir cura dels llegats i permetre que es vagin actualitzant els discursos. Com sabem, encara falta molt per dir, també sobre Tàpies. Són artistes que han deixat un gran llegat en tots els sentits. Una altra cosa és el que pretenguin fer les polítiques culturals amb els grans noms.

L’art en si no ho crec, l’art depèn dels artistes i no crec que cap d’ells, des de l’honestedat que requereix la pràctica, pretengui viure de. Un altre tema és el que fan les polítiques culturals, com et deia abans, sobretot si pensem en estratègies turístiques. Aquí sí el reclam és pels grans noms i això és un error, ja que cal ajudar la nova producció. Com sabeu des de fa anys totes les associacions que engloben el món de l’art (artistes, crítics, gestors, galeristes) s’han agrupat per fer front a les males pràctiques i per assegurar que l’art contemporani pugui gaudir dels drets que li pertoca.

Hi ha molts artistes que m’interessen. Eulàlia Grau, Antoni Muntadas, Daniel G. Andújar, Jorge Ribalta, Núria Güell, Patricia Dauder. N’hi ha molts més... Isidoro Valcárcel Medina, Teresa Margolles, Cecilia Vicuña o Thomas Hirschhorn... La llista pot ser infinita.

M’agrada pensar que cada vegada interessa més, però no crec que sigui qüestió de ser català o italià. L’educació és bàsica.

Encara falta molt de camí.

Crec que els polítics són grans desconeixedors de l’art i del sistema de l’art. Com et dic l’art depèn dels artistes, però per tal que això funcioni cal un sistema de l’art. Torno a dir que no és qüestió que l’art sigui català o canari. Hi ha una producció històrica que s’ha realitzat a Catalunya. També cal ser conscient de les necessitats de conservació i estudi d’un llegat històric i, d’altra banda, de les necessitats de producció, exhibició i internacionalització de la producció actual.