Suggeridora atmosfera de somnis

James Thierrée és un artista amb una sensibilitat molt curiosa. Ara, torna amb el seu prisma més colorista, optimista, positiu. Perquè crea un espai oníric carregat d’imaginació en què els personatges topen i es confronten, però com sense voler, en un món tan absurd com sorprenentment divertit. La màgia (tant a través de l’escapisme com de les aparicions i desaparicions dels objectes) és un dels elements que transiten amb baixa intensitat per l’escena. Al seu costat, també hi ha una interpretació molt acurada, una dansa a cavall del gag clownesc (sembla obligat dir que Thierrée és net de Charlot) i el hip-hop més fragmentat. La seva narrativitat és capriciosa: construeix l’escena i abans d’arribar al seu final lògic, al seu desenllaç, la trenca. Sense manies. Amb un cop d’efecte nou. Així aconsegueix que l’espectador estigui sempre atent.

És la quarta vegada que s’ha pogut veure Thierrée a Catalunya en 10 anys. Massa poc per la seva qualitat i per com enamora els espectadors: el dia de l’estrena, no quedava ni un tamboret lliure, hi havia públic buscant comprar l’entrada de qui fos, per poder accedir-hi (un fet que pot ser habitual en un partit del Barça o un concert de música mediàtic, però que és ficció en l’àmbit teatral de la ciutat). La connexió va ser absoluta. L’aclamació va ser per golejada. Cap espectacle internacional del Grec ha rebut aquest reconeixement del públic. Fins al punt que Thierrée es va treure de la màniga un bis, tipus concert amb la cantant (això sí que ho van fer els d’Humors i amors, però amb una acció preparada, d’entrada). Thierrée viu en una altra galàxia, comprovat.

I què és això de La grenouille avait raison (El gripau tenia raó)? És un món ociós, en què res sembla previst perquè canviï la tendència de la quotidianeïtat. Però aquesta normalitat és ben particular. Perquè es camina per escales infinites. Perquè es baralla còmicament amb el tupè. Perquè el servent és tan curt de gambals que només sap mirar el dit que assenyala la lluna i no pas el satèl·lit... Fins que, de sobte, arriba un ésser estrany, extraterrestre. Ben bé, el personatge de Thierrée podria ser el protagonista de La pell freda de Sánchez Piñol: L’arribada d’Aneris, una sirena intrigant (i potser anihiladora) ho trasbalsa tot plegat. Tant al far de la novel·la com a l’escena llunàtica. Thierrée té un costat fosc que habitualment despunta en els seus muntatges. Hi era a Raoul (TNC, 2011) i també al Tabac rouge (TNT, 2014). Les gran estructures han anat ocupant espai i pes específic en els seus muntatges. Tot i així, la base de tot plegat és el moviment inquietant i uns personatges que generen una empatia increïble amb l’audiència. Per la seva senzillesa, per la seva honestedat, perquè se’ls veu desubicats en un espai més aviat incòmode. Però que ells el fan habitable, tendre, íntim. Amb Thierrée la lògica va al revés. No cal trobar-hi un sentit; és la seva manera de retratar la realitat: des del negatiu de les imatges. Amb un surrealisme que l’apropa molt al treball dels Peeping Tom, una companyia que també treballa aquesta atmosfera intrigant però a partir d’unes situacions cruament reals (Vader, Moeder). Aquest univers de l’espectacle també té algunes connexions amb el teatre fet a Catalunya, com els treballs de Lluís Danés (Wasteland) o els universos que proposa l’equilibrista Manolo Alcántara (Rudo). I la tendresa de clochard de Leandre (Iceberg) o, és clar, de Claire Ducreux (Silencis). El moviment, però, és Thierrée.