Més terrenal

L’actuació prèvia de la banda que l’acompanya en els seus concerts, The Candles –un acústic de pop indie lleuger, de BSO de sèrie de moda– va impacientar part dels assistents del concert de Norah Jones (Nova York, 1979) dissabte a la nit al Festival de Cap Roig . La cantant i compositora de jazz soul està associada a la cançó sedosa i elegant, de veu dolça, una etiqueta que l’acompanya des de fa una dècada arran de l’èxit de l’àlbum Come away with me (2002). Norah Jones, que es va fer esperar, va demostrar, però, en un concert d’una hora i quart, més muscle musical que el de l’ambient sonor vaporós, una versatilitat que la fa més terrenal que etèria.

Poc donada a exercir un paper protagonista –paraules d’agraïment, amb anglès i castellà, presentació dels músics i poca cosa més, ni els tòpics que sempre inspiren l’entorn–, una Norah Jones refugiada darrere el piano o amb la guitarra va presentar part de les cançons del seu sisè àlbum Day breaks (2016) en el qual inclou diverses versions com ara Don’t be Denied, de Neil Young, que va imbuir d’una sensibilitat més pop. Criada a Texas, Jones té inoculat el pòsit sofisticat del jazz però també dels aires de country, de The Long Way Home amb la qual va obrir el concert, per després enllaçar amb I’ve got to see you again de l’emergent primer àlbum i amb la qual va alentir de nou el tempo d’una nit que es preveia melòdica, i en la qual va despuntar, també, la Norah Jones més melosa. També concessió als èxits més pops i animosos com Chasing pirates, de l’àlbum The Fall (2009), que a Calella va reinterpretar. En aquest punt del recital va reinterpretar també altres temes del disc The Fall com Tell Yer Mama, amb una base que s’hi presta, va flirtejar de nou amb el so més country. Norah Jones havia explicat abans que el concert formava part del final d’una llarga gira per justificar els minuts d’espera per la cançó. El so del sud, gairebé de blues com a Sinkin soon de l’àlbum Not too late (2007) es van intercalar amb la delicadesa i lluïment instrumental de Nightingale. Moltes reinterpretacions de cançons identificables de Norah Jones com Sunrise del disc Feels like home (2004). I els aplaudiments per Don’t know why, tot i que la nit es tancaria amb Come away with me; calia tornar a enlairar-se.