“M’ha fet il·lusió fer aquest mural de Prat de la Riba”

L’EGB vaig fer-la al poble. Després, a Manresa, vaig fer un curs de delineant. Però, des de ben petit, sempre vaig tenir claríssim el que volia fer. Vinc d’una família en què no hi ha hagut cap artista, però sí que hem estat una família molt cultural. De petit, deia que volia ser Galí; volia dir Dalí, però encara no sabia dir bé el nom del pintor universal. Així que, després d’estudiar per a delineant, vaig anar a Barcelona, a l’escola Massana. He estat autodidacte; sempre m’he escapat dels estudis acadèmics perquè crec que et poden ensenyar tècniques però la manera d’expressar-te és teva, es una cosa personal.

Els murals van començar a Londres, pràcticament per accident.

Des de molt jove, sabia que me n’aniria del poble i l’oportunitat va arribar quan vaig conèixer una noia de Kosovo, ens vam casar i vam anar a viure a Londres, on ella vivia. Jo volia anar a l’Argentina, on tinc família; a més a més, m’agrada la cultura sud-americana. Però, en conèixer qui avui és la meva dona, va ser Londres la nostra destinació. Allà vaig començar a pintar i a entrar dins de l’ambient de la pintura. Va ser difícil. Durant un temps, vaig estar vivint dels diners que tenia estalviats fins que vaig conèixer un marxant italià d’art que em va comprar bastanta obra. No tenia marxant i això va ser una casualitat.

Mai no hauria pensat que em dedicaria a fer murals, encara que penso que dins meu hi havia aquesta faceta de la pintura, perquè quan, de jove, vivia a Barcelona i anàvem de festa amb els amics, els pintava les parets de casa. Amb el pas del temps t’adones del que feies en aquells moments sense donar-hi importància, i penses que, tal vegada, ja ho duies a l’interior.I és que jo no puc estar sense pintar, mai. És a Londres on em descobreixo com a muralista. Mai no he tingut marxant i la promoció de la meva obra ha estat el boca-orella. Faig el que m’agrada i amb l’estil que vull, i de vegades, passat el temps, en veure alguna de les meves obres, em demano si allò ho he fet jo, perquè és clar que hi ha una evolució en la meva manera de pintar.

Pràcticament sempre uso els mateixos. No sé per què ho faig. No m’agraden els colors brillants i estridents. Mai no pinto vermells ni, habitualment, blaus. M’agraden els blaus verdosos, els caquis. Faig servir colors suaus i esmorteïts; penso que són els del meu lloc de naixement. A Londres, pinto més grisos que a Castellterçol.

Fa dos o tres anys que estic treballant en un projecte per decorar els murs de l’església de Castellterçol, i en algun moment gent de l’Ajuntament va veure els esbossos que he fet. Albert Obrero, regidor de Cultura, em va trucar a Londres per dir-me que volien fer un mural commemoratiu del centenari de la mort de Prat de la Riba.A mi em feia il·lusió fer aquest treball, els vaig dir que ens entendríem, que per diners no discutiríem, i vaig enviar un parell d’esbossos del que podria ser el mural de la sala de plens de l’ajuntament de Castellterçol. Puc dir que en aquest mural, malgrat les seves dificultats per treballar amb temes de proporció, he treballat lliurement, com he volgut. Es tracta d’un mural en què m’ha calgut posar molts temes.

Hem fet una política de portes obertes. Mentre treballo ve gent del poble i també estudiants de l’institut a qui explico com treballo. Els nens són molt curiosos i ho pregunten tot.

Segur que algun ho podrà fer. Els he estimulat. Per a un artista, el més bonic que hi ha és animar els joves perquè estimin la pintura, l’art i la cultura.

No. Però per mi, de tota manera, és una de les expressions artístiques d’aquesta època, tant si està feta amb esprai, com amb pinzell o bolígraf. Actualment, arreu del món, hi ha una moguda molt forta al voltant d’aquesta mena d’art.

No ho sé; seriosament no m’ho he plantejat. A Castellterçol, a casa meva, tinc un estudi bastant gran, uns cent metres quadrats; a Londres, el meu estudi és petit, potser no en fa ni deu. Però a Londres els artistes estem molt ben considerats, i, a més a més, hi ha pocs muralistes.