Estats alterats a les vinyetes

La psicodèlia en el món del còmic ve incorporada de sèrie. A les beceroles de la creació del mitjà, Wilson McCay va crear un còmic que ha esdevingut un dels grans clàssics del gènere: Little Nemo in Slumberland (1905). Nemo, a conseqüència de males digestions, té malsons. Cada dia s’aixeca del terra, perquè ha caigut del llit. Però el que ha somiat és tota una experiència: viure en un regne de bèsties i persones extraordinàries. Un deliri al qual s’afegeix un grafisme inspirat en l’art noveau, corrent artístic que en aquell moment havia esclatat amb força.

Tot i que no entri dins del concepte de psicodèlia cultural, fenomen que arrenca a partir de la segona meitat de segle XX, el món distorsionat i fantàstic de Slumberland va servir dècades després per crear fantasies visuals com la de Miquel Gallardo a Los sueños del Niñato, en què un integrant de la colla de Makoki viu els efectes de les drogues i, sobretot, del mono de deixar-les de prendre. Visualment, aquesta és una de les obres més rodones de Gallardo, hereu dels qui podrien considerar els pares de la psicodèlia en el còmic: Robert Crumb i Gilbert Shelton.

Per parlar d’aquests dos autors cal viatjar a l’estiu de l’amor, ara fa 50 anys, a l’àrea de San Francisco on es va generar un moviment que aviat s’universalitzaria i que bàsicament es resumia en el lema Pau i Amor. Però la pau i l’amor no venien sols, anaven acompanyats d’estímuls de tota mena. Estímuls que alteraven la sensibilitat, com l’art, i estímuls per alterar la percepció de la realitat de les coses, com les drogues. I de la combinació d’una nova estètica i del consum d’estupefaents va néixer el còmic underground, la divisió psicodèlica del novè art. Un exemple paradigmàtic: The Fabulous Freak Brothers, protagonitzada per tres individus que tenen sempre la percepció de la realitat distorsionada: els Freak Brothers. Només tenen una obsessió a la vida: mantenir-se sempre col·locats. El creador, Gilbert Shelton, declarava fa poques setmanes a Barcelona en una visita promocional. “Tothom que explica anècdotes d’aquella època, no us els creieu; qui va ser-hi no se’n recorda.” Testimoni explícit que justifica els deliris de les aventures dels germans friquis.

El nom més rellevant de l’època és, això no obstant, el de Robert Crumb. Un autor que no encaixava en la psicodèlia pels seus gustos. però que la va reflectir ben bé. Gran amant del so del banjo i de la música bluegrass, la seva manera de vestir era la dels avis dels hippies que sortien a les seves historietes. És autor d’El gat Fritz, del qual se’n va fer un llargmetratge d’animació (El gat calent), i de Mr. Natural, paròdia dels gurus que s’estilaven a l’època i que prometien un nou encaix a la vida gràcies a la meditació transcendental.

L’herència d’aquest còmic es va expandir a tots els països amb tradició historietística. La revista El Víbora, nascuda una dècada després de l’estiu de les flors (l’anòmala situació política que va viure Catalunya va crear un decalatge en l’evolució contracultural), va representar un emblema del corrent. A més de Gallardo, Max en va representar un clar exemple. A les seves primeres obres, la realitat tenia un rerefons oníric provocat per l’ús d’estupefaents dels seus personatges.