Posar un dibuix en un text és com donar una pastilla a un gos dins d’una mandonguilla
Amb 240 mil seguidors a Instagram, la dibuixant –ella es defineix com a “vinyetista”– Flavita Banana és una de les revelacions recents de l’humor gràfic fet a casa nostra. A més de col·laborar en diverses publicacions, ha publicat el llibre Las cosas del querer, amb acudits sobre relacions sentimentals.
L’humor és una manera d’entendre el món?
És una conclusió. Tothom que té un llenguatge humorístic és perquè ja s’ha adonat que tot està fatal i que és l’última escletxa. Per a mi és una defensa.
Quin percentatge tenen els seus dibuixos d’autoparòdia?
El que dibuixo a les vinyetes és allò que voldria ser, són personatges que ja estan de tornada de tot. Jo, en la vida, sóc bastant més tendra i sensible; imagino situacions i com m’agradaria reaccionar.
Hi ha gent del seu entorn que s’hi hagi reconegut i s’hagi molestat?
No, se n’alegren. Quan no tinc idees demano als meus amics que m’expliquin què els ha passat darrerament. En totes les històries de desamor hi ha una frase on trobes una idea.
És fàcil veure els seus acudits com un mirall deformant.
És veritat, i no era la intenció. Molta gent s’hi etiqueta i diu “soc jo”, o m’escriu per dir-me que els ha ajudat molt a superar una ruptura, per exemple. Em sorprèn perquè jo els faig de manera egoista. Si algú se sent identificat amb les meves vinyetes li desitjo sort a la vida!
Probablement aquesta identificació sigui conseqüència del que tenen de viral les xarxes.
Cert, no té a veure amb l’humor gràfic sinó amb internet. Suposo que jo dibuixo situacions que ens passen a tots però que no tothom verbalitza. Per a mi tenir una xarxa amb molts seguidors no és un ofici, és un mitjà, el meu objectiu sempre és publicar en paper. El que és viral és temporal, i hem d’aspirar a ser un clàssic. Com que tinc molts seguidors, moltes marques m’ofereixen fer publicitat, però m’hi nego, encara que perdi diners. Em semblaria una falta de respecte fer servir els seguidors com a valor. Potser un dia m’he de comprar un cotxe o estic prenyada, necessito diners i acabo cedint. De moment prefereixo ser més notòria que rica.
S’autocensura?
Sí. L’únic límit que hi ha per l’humor és l’audiència que tens al davant. Per exemple, amb els meus amics homosexuals o d’altres països puc fer bromes homòfobes i racistes, amb un públic ampli, no; es pot malinterpretar.
Molts dels seus acudits podrien funcionar com a aforisme, sense dibuix.
Alguna frase meva l’he vista citada, de fet. En algunes vinyetes el dibuix és prescindible, però a la gent no li agrada llegir; posar-hi un dibuix és com donar una pastilla a un gos dins d’una mandonguilla. I intento que la mandonguilla sigui atractiva.
I s’ha plantejat alguna incursió en la novel·la gràfica?
Sí, tinc una idea sobre 24 hores amb mi mateixa quan era nena, explicant-li com és la vida. Cada dos dies se m’acut una idea de llibre: una, que algun dia faré, és un recull d’anècdotes sobre situacions viscudes amb nois al llit. Ser una dona soltera de 30 anys sexualment activa dona molt material, i seria molt terapèutic. Potser em mataran, però almenys tots els afectats el compraran.