La captura del bandoler

Hi ha personatges en què resulta difícil distingir entre el mite i la realitat, entre la imatge que n’ha traslladat la literatura, la música o la memòria popular i allò que es va esdevenir en realitat. Aquesta màxima resulta especialment adient en el cas dels bandolers; i encara més si parlem de Joan Sala i Ferrer, més conegut com a Joan Serrallonga. La llegenda va començar a ordir-se en vida, quan el bandoler es passejava per les Guilleries; però es va consolidar plenament a partir del segle XIX, per mitjà de Víctor Balaguer. El mite ha superat el pas dels anys, encarnat com un autèntic heroi popular que lluita contra l’opressió i la injustícia; i, recentment, fins i tot ha estat reconvertit en un defensor de les causes justes, fins a esdevenir un bandoler ecologista a través del grup musical dels Esquirols, que en reclamaven el retorn per aturar les prospeccions d’urani pels voltants de Sau.

Més enllà del mite, la història ens trasllada a uns anys en els quals el nostre país era un focus permanent de bandositats i de guerres privades; un reflex de la inestabilitat política i social i que, en tot cas, les autoritats eren incapaces de reconduir. La situació va començar a canviar amb l’arribada del virrei duc de Cardona, qui va iniciar una ofensiva per posar fi al bandolerisme. Els resultats van ser immediats. En una carta escrita pocs mesos després, recordava: “Cada dia em porten càrregues de bandolers morts i vius.” Serrallonga va aconseguir eludir una i altra vegada el setge; però la seva situació va esdevenir cada vegada més precària, abandonat i traït per molts dels seus antics companys de colla. I, ben aviat, es va veure obligat a vagar pels boscos de les Guilleries i a sobreviure amb l’almoina dels carboners i boscaters. La seva quadrilla, que havia arribat als 200 homes, es va reduir a poc a poc; i, a les acaballes, es va limitar a la seva amant, Joana Massissa. La tardor de 1633, els dos van cercar refugi a Ca l’Agustí de Castanyet, el nostre espai amb història, que havia estat utilitzat en altres ocasions.

Sobre la detenció, que es va produir el 31 d’octubre, disposem d’un testimoni excepcional. Es tracta del sacerdot Antoni Sala, fill del bandoler i autor d’un llibre de notes en el qual recordava: “A la vigília de Tots Sants del any 1633, en Santa Coloma de Farners, fonch pres a trahisió per Pere Pau Maymir, y per an Jufré, y en Manyà, y lo heureu Agustí, tots quatre de Santa Coloma de Farners.” El fill, doncs, tenia molt clar que el seu pare havia estat traït i citava alguns noms i cognoms, entre els quals hi havia l’hereu de la casa i tres altres excompanys de Serrallonga. Ben aviat, la notícia de la detenció del bandoler més buscat circularia com un reguer de pólvora. En un romanç difós dies després, hom va deixar escrit: “Presó está ya Serrallonga / ¡Qué prisión tan deseada / por once grandes virreyes! En Palacio presó queda, / adonde, cautivo, aguarda / el premio de sus servicios / que tienen cierta la paga.” Pocs dies després de la detenció, el duc de Cardona va remetre un informe al rei Felip IV en el qual li comunicava: “Queda esta provincia sin cabeça de cuadrilla.”

Després de la captura, Serrallonga va ser conduït directament a Barcelona. El procés judicial es perllongaria dos mesos. I acabaria generant un voluminós lligall que, encara avui, es conserva al Museu de Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú. El bandoler, sotmès a la tortura, confessaria tota mena de crims, des de robatoris fins a assassinats. Finalment, el 9 de gener de 1634, Serrallonga seria executat d’una manera tan exemplar com brutal. En el Dietari de l’Antich Consell de Cent de Barcelona es reprodueixen els detalls més escabrosos de la seva mort: “Fonch la sentència de cent assots, axorellat [tallades les orelles], aportat ab carretó, atenallat y fets quadre quartos, y lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. Anima eius requiescat in pace. Amén.” La repressió no es limitaria al bandoler, sinó que afectaria tot el seu entorn, tal com recorda el seu fill: “Les cases de Serrallonga, Querosa, Cominal y Busquets foren cremades y assotades per la justícia reial de Barcelona.” Fos com fos, aquell 9 de gener va desaparèixer físicament el bandoler, però va restar per sempre més el mite.