“La música ens mou i és la droga ideal”

No tenia ni idea que el meu concert estigués programat en una categoria separada de la música clàssica i del pop! No seria fantàstic que tots tinguéssim una sola categoria: música? Des de la meva perspectiva, sempre he estat i estaré fermament vinculat a l’escena clàssica. Però afortunadament sense tota aquesta merda estranya que l’envolta.

Bach i Chopin. Música impressionant!

M’encanta triar les obres per als concerts. Hi ha tantes opcions, gairebé infinites, però per a mi és un problema meravellós haver de dedicar temps i esforços a pensar en aquestes coses.

Realment no. Crec que tot això és molt típic dels problemes que hi ha dins la indústria de la música clàssica. Jo parlo al públic des de l’escenari i introdueixo les peces que tocaré perquè trobo que és molt més divertit per als espectadors que haver de llegir les notes del programa de mà. Porto la roba que em sembla confortable: parlant molt seriosament, a qui collons li importa si porto esmòquing o no? I no estic molt segur de quin aspecte hauria de tenir un concertista de piano. L’única cosa important és la música i si més gent l’escolta, llavors estic molt, molt i molt content.

No només Beethoven. I no soc només jo. La música és universal. Ja sigui Bach, Beethoven, The Beatles o, déu ens ajudi, Enrique Iglesias, la música encara té el mateix efecte en tots nosaltres. Ens mou i ens proporciona benestar, esperança i alegria. Realment, la música és la droga perfecta.

De la mateixa manera que tothom intenta i espera fer-ho. Els meus programes són sempre molt clàssics, amb obres que han estat gravades i interpretades moltes vegades. Però, com va dir Glenn Gould, tu has de trobar una nova manera de tocar aquestes peces, perquè si no és així, no té cap sentit fer-ho. Jo sempre sé, a dins de la meva ànima, com vull que sonin i dedico milers d’hores a practicar per aconseguir que les meves mans ho recreïn.

No i no. La música contemporània mai no ha estat una cosa que hagi entès correctament. Potser no soc prou intel·ligent. I si pensés que jo podria compondre encara que fossin vuit compassos que estiguessin en la mateixa lliga que les obres de Bach, Schubert, Mozart, Rakhmàninov, etc. no dubtaria a fer-ho. Però no és el cas. I suposo que soc massa covard per proposar-me aquest repte.

De fet, m’interessen molt Nirvana, Bowie, Queen, Lana del Rey, Ben Folds i molts altres.

M’encantaria viure en el segle vint-i-quatre. Em limito a fer una conjectura i a pensar que llavors estarem millor que no pas ara o que en segles anteriors. Potser ja haurem après a deixar de ser tan estúpids.

Little Pills (pastilletes), no Little Pigs (porquets). Tot i que prefereixo la teva versió [riu]. Consulta-ho amb el Dr. Freud!

És absolutament possible i estic enviant regularment vídeos a la xarxa que ho proven. Només necessites concentrar-te i treballar fort 40 minuts al dia i ho aconseguiràs. No crec que sigui revolucionari en absolut. Però sí crec que la idea de no mirar la pantalla d’un mòbil, una tauleta, un ordinador o un televisor durant 40 minuts al dia per concentrar-se en una cosa tan diferent com un piano sí pot ser força revolucionària.

[riu amb ganes] No fotis! Ja m’agradaria...

Perquè és important parlar sobre les coses difícils, no només sobre les fàcils. A més, honestament, res no va més enllà o viu al marge de la música. Amor, dolor, resistència, mort... tot això forma part de la condició humana i són coses entre les quals la música ens ajuda a navegar.

Així ho espero i els fets semblen demostrar-ho. He rebut milers de correus electrònics afirmant que el llibre ha ajudat a moltes persones. I això és preciós.

Jo ho contesto tot! M’encanten aquest actes. Estic molt avorrit dels músics –sobretot dels clàssics– que volen ser vistos com a personalitats úniques i aïllades, envoltades del seu geni. Nosaltres som com qualsevol persona que té una feina i la vol fer tan bé com pot. I sempre em fa feliç poder xerrar amb la gent.

Jo sempre escolto música dins del meu cap. Inside tracks és la meva selecció de les gravacions que he fet de les quals estic més orgullós i algunes que crec que podrien ser una introducció perfecta per a algú que vulgui saber una mica més sobre la música per a piano però no té molt clar per on començar.

Més aviat patiria un xoc brutal si me’l trobés viu pel carrer [riu]. Però sí, per descomptat que Bach viurà per sempre. Com Despacito! [riu, evidentment]

Tinc un nou disc que sortirà aviat i un altre llibre, Fugas, que es publicarà al novembre. Són temps excitants! I em moro de ganes d’anar a Peralada, perquè segur que serà una nit realment divertida.