Kate Bolick. entrevista
novel·lista. Míriam cano
“Abans casar-se era una necessitat, actualment, ha deixat de ser-ho”
Quan em casaré i amb qui, són les dues preguntes que, segons l’escriptora Kate Bolick (Massachusetts, 1972), totes les dones es fan des de ben petites. Ella mateixa confessa que fins i tot havia establert una data límit per a l’esdeveniment: la trentena. Però la realitat va acabar sent una altra: als vint-i-vuit anys, Bolick va trencar amb la seva parella i va començar a aprofundir en el concepte de solteria i en totes les seves connotacions. Al llibre Solterona. La construcción de una vida propia, Bolick reivindica, a través de les vides de cinc creadores rellevants de la literatura anglosaxona, la necessitat de construir-se de manera autònoma i deslligar-se de les convencions imposades socialment en un món en què el nombre de persones que viuen soles ja supera les que viuen en parella.
Dins ‘Solterona’ afirma: “Quan em casaré i amb qui” són les dues preguntes que les dones ens fem des que som petites. Explica, també, que els homes tenen altres problemes però aquest, definitivament, no n’és un. Per què pensem, encara, que si una dona no es casa li falta alguna cosa?
Bé, és important recordar que la nostra cultura de l’amor està basada no només en la parella romàntica, sinó també en el matrimoni romàntic, de manera que així és com ens construïm culturalment. Hi tenim una obsessió, de fet. Ho veiem a les pel·lícules i a les cançons: les dones només podem trobar significat a la vida a través de l’amor. El casament i la maternitat són idees molt arrelades a la nostra cultura.
Sosté, també, que en comptes de pensar en la solteria en termes de solitud, hauríem de pensar-hi en termes d’evolució. No estem soles: som independents.
Exacte. Després de segles de progrés estem experimentant una llibertat que mai abans havíem tingut: tenim més oportunitats a nivell d’educació i la capacitat de viure soles. Abans casar-se era una necessitat, actualment ha deixat de ser-ho.
En el llibre, parla de la vida de la dona com un compte enrere. Quan una dona no té parella és habitual que se li recordi sovint que se li esgota el temps per tenir fills però, en canvi, poca gent es planteja que una dona hagi pres la decisió de no tenir-ne. Estem governades pel rellotge biològic?
Sí, i això és el que em feia sentir més pressionada. Jo no vaig tenir una educació conservadora i els meus pares no eren religiosos, de manera que no vaig sentir aquesta necessitat de casar-me, però amb el tema de la maternitat és la mateixa societat que et pressiona. Mentre feia recerca em vaig adonar que tots assumim que totes les dones volen tenir fills i el fet és que la majoria de dones no en tenen ni idea, de si ho volen o no. El percentatge de les que saben amb seguretat si volen una cosa o una altra és molt petit, però com que la societat no ens dona espai per experimentar la nostra ambivalència, la majoria de les dones segueixen el corrent.
Els valors que s’associen a la solteria femenina són molt negatius: la senyora gran, envoltada de gats, amargada... En canvi, els que s’associen als homes solters són sempre positius: el solter d’or, feliç, independent, el que no s’ha deixat caçar... Creu que això està canviant o que l’estigma que arrossega una dona per no haver assolit el que s’espera d’ella encara és manté viu?
Crec que l’estigma va caient, a poc a poc, perquè encara no tenim representacions al cinema, a les sèries, als anuncis de la tele de dones que viuen soles de manera feliç. La generació anterior a la nostra encara manté viu aquest pensament i no volen adonar-se que cada cop hi ha més i més gent que viu sola. Crec que costarà una mica que la gent deixi de veure-ho com una nova realitat i ho vegi, simplement, com una realitat.
En el llibre parla de cinc “despertadores”, sis si hi comptem la seva mare, que la van guiar en el procés de definició de la nova solteria: Edna Vincent St. Millay, Maeve Brennan, Edith Wharton, Neith Boyce i Charlotte Perkins. En tots els perfils hi ha un tret comú: la dificultat de combinar la vida professional amb l’emocional. És especialment difícil quan es tracta de feines creatives, com l’escriptura?
Sí, l’escriptura és particularment difícil, perquè requereix temps i solitud. Crec que és més fàcil dedicar la teva energia a la feina que a l’amor. No parlo de denigrar l’enamorament, però la feina es més fiable, a llarg termini. D’altra banda, està passant, especialment a Amèrica, que les polítiques laborals no afavoreixen les dones, de manera que continua sent molt difícil fer una família i dedicar-te a la feina. Les lleis han de canviar perquè donin suport a les dones que volen treballar i ser mares.
La majoria d’aquestes “despertadores”, tanmateix, no eren solteres. Com la van ajudar els seus itineraris personals a modelar aquesta ‘Solterona’ que descriu al llibre?
Bé, tant Boyce, com Millay com Brennan es van casar passada la trentena, tard, per la seva època, i van tenir vides actives i plenes. Boyce i Millay tenien matrimonis oberts i Brennan, després de casar-se als 37, es va divorciar als 42 i va viure sola fins al final. Tant Wharton com Gilman es van divorciar en un temps en què no era habitual i van trobar-se a elles mateixes, quan finalment van estar soles. Totes, naturalment, tenien vincles familiars i emocionals, però van prioritzar la seva independència i sempre van lluitar per buscar l’equilibri i ser conscients de cap a on volien encaminar la vida, qüestionant-se constantment i fent marxa enrere, en cas d’haver-se equivocat. Aquesta consciència va ser, segurament, el que va fer que m’hi fixés.
Com han reaccionat els homes que han llegit el seu llibre?
El fet és que quan escrivia articles a la premsa sí que tenia reaccions més immediates i més irades per part d’alguns homes que em deien que el que escrivia era malintencionat i que no partia de supòsits realistes, però les reaccions amb relació al llibre han estat molt més amables i positives, de manera que ha estat sorprenent i bonic. En realitat, el meu llibre parla de com esdevenir una persona independent i, al capdavall, pot ser útil tant per a les dones com per als homes.