Crim polític, film passional

Qualsevol semblança amb la realitat no és per atzar, és voluntària. Amb aquest advertiment comença Z, el thriller polític que, el 1969, va donar a conèixer internacionalment Costa-Gavras. Nascut el 1933 a Loutra Iraias (Peloponès, Grècia), Konstantinos Gavras era fill d’un comunista represaliat i va haver de marxar a París el 1951 per poder estudiar a la universitat. Allà es va associar, anys després, amb un altre exiliat de les dictadures militars que encara cuejaven a l’Europa dels 60, Jorge Semprún, i junts van escriure el guió de Z: a partir d’una novel·la de Vasilis Vasilikós. Té com a protagonista un científic pacifista que és greument ferit per un grup d’extrema dreta, davant la passivitat policia. Un jutge topa amb tota mena d’obstacles per investigar les circumstàncies de l’atemptat, que el govern vol fer passar per un accident.

Encara que estigui ambientada en un país imaginari i parlada amb francès, amb Yves Montand i Jean-Louis Trintignant com a protagonistes, Z descriu la tensa i confusa cadena d’esdeveniments que van seguir l’assassinat del polític i pacifista grec Grigorius Lambrakis, perpetrat el 1963. Costa-Gavras va utilitzar les transcripcions reals de la investigació de l’assassinat, que va demostrar una conspiració governamental en la seva mort. D’aquí ve l’advertiment inicial: qualsevol semblança amb la realitat és voluntària. Distingit fa un mes amb el Premi Internacional Catalunya, Costa-Gavras recordava en una entrevista a El Punt Avui que “podria posar aquestes paraules a l’inici de totes les meves pel·lícules”. “No ho vaig voler fer perquè seria repetitiu, però en els meus films que es basen en històries reals, fins i tot quan utilitzo metàfores, intento aprofundir en els meus coneixements sobre el tema. Una pel·lícula no és explicar la història, és espectacle. No és un discurs polític, ni històric, ni universitari. I en un espectacle, s’han de mantenir les característiques dels personatges i de les situacions, sense manipular-los per fer-los més espectaculars i atractius.

El cineasta dona a aquest thriller un to de comèdia negra que encaixa de manera sorprenent en un relat tan fosc. “Vaig escriure el guió amb Jorge Semprún i ell no estava del tot d’acord amb donar-li un toc de comèdia –recordava a l’entrevista–, però jo defensava que la tragèdia i la comèdia sovint van junts, es veu a Shakespeare, i a Molière”. I hi va afegir: “Era una situació tan absurda i grotesca, que em permetia donar-li un toc de comèdia. Els militars d’aquella època tenien un punt ridícul, volien preservar Grècia del comunisme quan aquesta ideologia ja estava en declivi.”

Z estava protagonitzada pels actors francesos Yves Montand, Jean-Louis Trintignant i Jacques Perrin, i per l’estrella grega Irene Papas. Els actors van treballar-hi per un salari molt reduït i un percentatge de taquilla condicionat a l’èxit, que finalment van poder cobrar: va guanyar els Oscar a la film en llengua no anglesa i al muntatge, i va tenir un gran èxit internacional als cinemes.

La pel·lícula ha envellit molt bé després de 48 anys, tot i estar feta en uns temps convulsos de militàncies i lluites polítiques i socials. L’humor negre aporta un plus a la forta tensió política que es respira en tota la història, accentuada per la banda sonora de Mikis Theodorakis, un altre il·lustre artista grec d’esquerres que hi va participar. Costa-Gavras negava a aquest diari que cap dels seus films sigui polític: “Per mi tot és polític; en tot cas, cada un dels meus films no neix d’un programa, sinó d’una passió, en relació a alguna situació que m’ha afectat profundament”. Acceptem-li, doncs, a aquest vell mestre savi, que Z no és un film polític, sinó un thriller fet des de la passió.