Fort, l’amic genial

Totes les dones de la família, un moment o altre, es feien retratar en un racó de la biblioteca del mas Fort de Borrassà abillades amb les joies i els vestits de la rebesàvia, com si fossin Anna Bolena rediviva i extraviada a l’Empordà. Era un joc, una d’aquestes tradicions que passen d’una generació a l’altra i que a penes tenen sentit fora de l’àmbit familiar. A can Fort, aquesta teatralització no tenia res a veure amb una exhibició sumptuosa, sinó que formava part, al contrari, d’una cerimònia paròdica d’alleujament, potser per riure’s una mica de la responsabilitat de sostenir una nissaga que es remuntava al segle XIII i, al mateix temps, per assumir-la amb normalitat. Joaquim Fort en va fer uns quants, d’aquests retrats que alteren la noció lineal del temps, com el de la seva cunyada Montserrat Gomà, tan identificada amb el personatge victorià que la solemne draperia l’obliga a representar, que el seu perfil es retalla com el d’una reina a punt de guillotina, enmig dels llibres apergaminats i els mobles d’època del mas.

Aquest era l’ambient domèstic de Joaquim Fort de Ribot (Figueres, 1924-2005), una barreja de rudesa i sofisticació molt característica dels propietaris rurals, excepte que aquí, a la masia de Borrassà, la cort i el bestiar convivien amb els incunables i el piano de la sala de música. Bach entre les feres. A la família, tots sabien tocar meravellosament el violí, fins i tot el fill gran, l’hereu, que a diferència dels seus germans va haver de renunciar a estudiar per fer-se càrrec de la propietat. Hi ha una foto sensacional que testimonia aquesta passió melòdica gairebé amb irreverència: és de mitjan anys cinquanta, a l’interior encara ruïnós del monestir de Sant Pere de Roda, i s’hi veuen els germans Raimond, Montserrat i Joaquim Fort improvisant una espècie de concert per a ningú, excepte un parell de vailets que assisteixen mig desconcertats a l’escena. Les coses eren molt més simples, llavors: la cultura era per fer-la servir. Potser va ser així com Joaquim Fort va decidir-se a agafar un dia alguna de les velles càmeres que també tenien guardades com relíquies a casa i va posar-se a fer fotos: dels gossos perdiguers, del mosso d’estable, de la carretera del poble, de la feina dels carboners, de la mainada de l’escola, dels veïns i dels amics, dels arbres i les ermites abandonades. Amb el temps, va arribar a tenir una col·lecció de més de cinc mil fotografies i dues-centes càmeres, des d’aparells de daguerreotip fins a les primeres màquines elèctriques, que va conservar fins a l’últim dia en perfecte estat, encara que la que li anava millor era la Rolleiflex, que donava al seu món una nitidesa extraordinària. D’aquest fons inèdit, que mai no havia sortit dels calaixos del mas, s’han escollit el centenar de fotografies que es presenten fins al 24 de setembre al Museu de l’Empordà i a l’antic escorxador de Figueres en una doble exposició que per primera vegada treu de l’anonimat aquest humanista que, com diu el comissari, el també fotògraf Josep Algans, “aparentava ser en un discret segon pla i en realitat era sempre al davant”.

Fort. El temps no importa és una d’aquelles exposicions que totes soles justifiquen la programació d’un museu. Algans i Manel Gràvalos van començar a treballar-hi fa més de deu anys, quan la família va cedir al Col·legi d’Arquitectes de Girona l’important fons fotogràfic que Fort havia dedicat a documentar el romànic català, als anys cinquanta i seixanta, per il·lustrar els quatre volums que Alexandre Deulofeu dedicaria a demostrar la seva teoria de l’origen empordanès del primitiu art medieval. Aquest era, fins ara, el seu treball més conegut, encara que fos, com era habitual en ell, en un segon terme, com una mena de documentalista subsidiari. La sorpresa, el veritable relleu de Fort, emergeix de tota la resta: aquella mirada al seu petit món, a la gent, als pagesos, a les tertúlies de rebotiga, al tros de bosc de vora casa, als camins que es perdien a l’horitzó. “Fort intentava reforçar una veritat incontestable sobre una causa aparentment perduda”, escriu Algans, perquè com a home culte i com a hisendat fermament arrelat a la terra, sabia que tot allò que fotografiava era a punt de desaparèixer i que aquestes imatges, algun dia, en serien el darrer vestigi, l’únic testimoni. Qualsevol altre hi hauria projectat una mirada elegíaca o nostàlgica. Ell no. “Les vuit de la tarda és l’hora d’anar a tancar el matxo, no d’encantar-se amb la posta de sol”, diu molt gràficament Algans, per a qui Fort encarna l’artista antiromàntic, aferrat al real, a “les coses tal com són”. És alliçonador el gran nombre de fotografies en què apareixen aparells de mesura, incloent-hi el pèndol d’un saurí o el globus de paper que Deulofeu va enlairar a Sant Pere de Roda per calcular la longitud d’una de les torres. Però també hi ha una alta consciència de la plenitud de la vida. Mercè Montané recorda com en aquella casa se sentia música tot el dia i els berenars s’allargaven fins a l’hora de sopar, perquè el temps, en efecte, no comptava.

Dins l’artista tipus empordanès, Fort és una espècie d’anomalia. Retret, d’una discreció proverbial, amb una nul·la vocació de notorietat, era a tot arreu sense aparentment deixar-hi cap empremta. A les poques fotografies on surt, fetes amb temporitzador, és d’una modèstia entendridora, apocat, difús. Mai no és el centre d’atenció, però el clima cultural de l’Empordà de l’època no es podria entendre sense ell, per més que el protagonisme el reservés per als amics, entre els quals s’hi comptaven, a més de Deulofeu, Melitó Casals, Carles Fages de Climent, Ramon Reig, Montserrat Vayreda, Gonçal Comellas, Evarist Vallès o Josep M. Joan i Rosa. Però també en Jan, el mosso de can Fort, a qui va fotografiar amb el trajo de mudar prement contra el pit, amb un agraïment profundíssim als ulls, el paquetet que l’amo li acabava de regalar: el seu primer retrat emmarcat. O la Mercè Montané, la filla del casal veí de can Suro, que el va veure entrar una tarda a casa, parar la Rolleiflex, i sortir sense a penes haver girat paraula. D’aquesta manera tan poc meditada va obtenir el retrat que molts visitants comparen al de la nena afganesa de Steve McCurry, però sense la seva impostura. En cada imatge de Fort, hi ha una afirmació ètica. “No deixar que els espais es quedin sols”, ho resumeix Algans en el catàleg, i salvar-nos a nosaltres amb ells.