Bach per viure, Chopin per morir

La mitja hora final del concert de James Rhodes (Londres, 1975) en el Festival Castell de Peralada , la que es reserven als bisos que no figuren en el programa de mà, no és apta per a cors trencats. Com a propina, el pianista londinenc va tornar a Chopin tot referint-se a la peça que tocaria com “la resposta a la pàgina de Facebook de l’exnòvia que t’ha deixat”; és a dir, l’últim moviment de la tercera sonata per a piano de Chopin. Abans, James Rhodes havia dit de Chopin , de qui havia tocat la Balada número 4 en fa menor Op. 52, que era d’aquells compositors “de qui ja saps que no acabarà amb un final feliç”. Dels quatre regals, fora de programa, i també amb càrrega emotiva, la transcripció per a piano d’ O mio bambino caro de Puccini. Tot un exercici de sensibilitat d’un pianista que, no essent un virtuós, domina l’instrument més poderós en l’art de l’espectacle, de l’entreteniment: la comunicació.

Vestit amb el seu uniforme grunge habitual, i generacional, que deixa clar què ha vingut ha fer: trencar els estereotips dels recitals de música clàssica. Amb vambes, la dessuadora amb el logo de Bach amb majúscules com si fossin les sigles d’una universitat anglosaxona i texans, el pianista de cabell blanc i esperrucat (imatge del tòpic d’un científic boig)es va presentar davant d’un auditori que el va escoltar amb un silenci absolut i tan atent com si absorbís les notes, una a una. James Rhodes va fer notar aquesta solemnitat del públic entre peça i peça, amb els comentaris que fa n els concerts i en què, com a divulgador, també popularitza un gènere i autors gens contemporanis dirigint-se a públics joves amb el seu llenguatge.

La seva història personal , víctima d’abusos sexuals que ha exorcitzat en forma de llibre, el best seller Instrumental (Blackie Books, 2015), en què explica com la música és eina de redempció i supervivència, ha contribuït al fenomen James Rhodes. Es va percebre, després del concert, quan els assistents s’aglomeraven en cues, com un Sant Jordi nocturn, per aconseguir una signatura.

Bach li va salvar la vida, ha dit en múltiples entrevistes. I el recital de Peralada, d’hora i mitja curta, va anar d’això, “de la vida i la mort”. Va obrir el programa, doncs, la vida: Johann Sebastian Bach amb Partita núm 1 en si bemoll major, BVW825. En aquest punt, va explicar el mite d’Orfeu i Eurídice, preciós, per interpretar la Mélodie per a piano de Gluck. I va tancar el programa Bach –s’ha de “morir” per tornar a renéixer– amb la magna Xacona en re menor, que és, per dir-ho així, el gran èxit de James Rhodes. En el llibre Instrumental, explica que va ser una cassette que contenia una gravació en viu que va fer per a piano Ferruccio Busoni de la peça de Bach el que el va consolar del dolor i va determinar la seva vocació.

Si Bach és l’alè de vida, James Rhodes va atorgar a Chopin la grandesa que té més enllà del turment romàntic. “Va revolucionar la manera de tocar el piano; per això l’incloc sempre”, va continuar el relat didàctic, més un punt de vista personal que d’eufòria pedagògica que estilava Ramon Gener a Òpera en texans. Per completar aquesta roda vital va faltar Rakhmàninov, que diu que foragita els dimonis; per això se’l va tatuar en alfabet ciríl·lic al braç.