opinió
Adéu, Pere Anguera, i gràcies per tot
L'autor relata l'últim contacte de l'historiador reusenc amb Girona
Comencem molt malament l'any 2010. Una notícia, encara que molt previsible, en ha glaçat el cor aquests primers dies de l'any: l'historiador i catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, Pere Anguera (Reus, 1953) ha mort després d'una llarga malaltia. Era una veritable referència en l'àmbit de la historiografia catalana. Es va especialitzar en el segle XIX català i, en concret, en el carlisme i els orígens del catalanisme. Però, sobretot, era una referència pel seu compromís amb la defensa dels drets nacionals de Catalunya. Les seves anàlisis històriques eren rigoroses, denses, d'una gran profunditat intel·lectual.
Catalunya perd un gran historiador i Reus perd una de les seves figures més il·lustres i carismàtiques. La seva activitat pública recent més destacada va ser com a president del Centre de Lectura de Reus entre el 2001 i el 2007. El 2007 li va ser concedida la medalla d'or de la ciutat de Reus i la nova biblioteca portarà el seu nom. Anguera va ser autor d'una imponent obra historiogràfica, molts dels títols corresponen a estudis sobre el Baix Camp i en general de la província de Tarragona.
La meva relació amb Pere Anguera, encara que relativament llunyana en el territori, es va mantenir de manera sostinguda al llarg dels anys. El 1994 presidia el tribunal de la meva tesi i, a partir d'aleshores, encetàrem un intercanvi periòdic de les nostres publicacions, acompanyades per cartes i notes personals.
A començament de l'any 2009, quan des de l'Institut d'Estudis Gironins vam començar a preparar el III Congrés d'Història de Girona, em vaig posar en contacte amb Pere Anguera per proposar-li que hi participés amb una ponència. Ell, com sempre, va acceptar la invitació i va plantejar la seva ponència amb el títol El patriotisme a inicis del segle XIX. El congrés s'havia de celebrar el mes de novembre i en els programes de mà que s'editaren ja hi constava la ponència de Pere Anguera.
A finals de l'estiu la seva malaltia feia presagiar que no podria participar en el congrés. Al cap de poc temps es confirmava que en Pere no estava en condicions de poder elaborar la seva ponència. El 21 d'octubre li escrivia el darrer correu amb els següents termes: «Pere, lamento molt que no ens podem veure al Congrés d'Història de Girona, aquest mes de novembre que ve, tal i com havíem planejat. Però encara lamento molt més els teus problemes de salut. Tu saps que, malgrat la distància física, sempre estic pendent de les teves imprescindibles aportacions a la història del país. Per a mi, el teu referent intel·lectual sempre m'ha estat de gran utilitat. Estic convençut que et queden, encara, moltíssimes pàgines per escriure i, espero, que jo les pugui llegir i aprofitar-me'n. Desitjo de tot cor que et milloris ben aviat. De seguida que sigui possible m'agradarà retrobar-te, abraçar-te i que em posis al dia dels teus projectes. Tant se val si ens veiem a Girona o a Reus.»
La resposta d'en Pere, ja molt debilitat, es va produir el mateix dia: «Lluís, moltes gràcies pel teu interès. De fet, ja tenia material recopilat per a la meva intervenció, però ara com ara no és gens aprofitable, sobretot per una tercera persona. Espero que l'èxit us acompanyi i pugueu publicar unes lluïdes actes. Abraçades molt cordials.» Res ha estat possible. En Pere ens deixa, però, un immens llegat i una manera irrenunciable d'entendre i treballar pel país. Adéu i gràcies per tot.
(*) Lluís Costa és Doctor en Història i Professor de la Universitat de Girona
