Sidillà invita a conèixer el bosc com un receptari per llepar-s’hi els dits

Hi ha edats mítiques de la història del món que són tan meravelloses com un bon conte a la vora del foc, com ara la que presenta una humanitat lliure de pecat, passejant despullada pel paradís i alimentant-se de fruits silvestres. Avui potser no és una forma de vida gaire pràctica, però no es pot pas descartar que tingui determinades virtuts aprofitables, sobretot mentre encara quedin boscos i plantes. Això és el que proposen Marisa Benavente i Pilar Herrera al llibre La gastronomia dels camins, publicat per Edicions Sidillà, que descriu més d’un centenar de receptes de cuina que es poden elaborar amb plantes boscanes. A més d’un li vindran al pensament els bolets, els espàrrecs, la mata de romaní o la fulla de menta. I sí, amb aquests béns naturals un pot asseure’s gloriosament a taula, però les autores d’aquest llibre s’han endinsat tan profundament en les propietats nutritives de la naturalesa, que n’han sortit amb herbetes del tot inesperades, des de les ortigues a la dent de lleó, la ravenissa borda, el llúpol, l’espinac de muntanya, el trèvol rosat i les humils violetes, amb les quals preparen sopes, crestes, bunyols, salses, cremes, amanides, saltejats, pastissos i croquetes d’una varietat exuberant.

Apassionades de la botànica i membres del grup de recerca Flora Catalana i de Remeiers i Remeieres de Girona, Marisa Benavente i Pilar Herrera fa anys que exploren els marges dels camins buscant-hi tresors aromàtics, terapèutics i, ara també, culinaris, amb els quals han experimentat a la cuina casolana per treure’n el màxim profit i tot el plaer. Són plantes, baies, tubercles, arrels o fruites silvestres que ja havien format part de la dieta dels nostres ancestres i que han acabat arraconats pels condiments industrials i els productes processats. Ai, la pressa! La gastronomia dels camins invita, al contrari, a prendre’s l’alimentació amb calma, com una sortida campestre, partint d’una setantena de les plantes més comunes que hi podrem trobar, algunes de noms tan fabulosos, ara que tots som tan de ciutat, com nyàmera, rapuncle, tussílag, salicòrnia, epilobi o apagallums. Perquè el llibre també és un deliciós receptacle de paraules en perill d’extinció, un vocabulari per retornar als nostres boscos els noms oblidats dels seus vegetals, detallant de cada un la seva morfologia, les seves qualitats, el seu hàbitat, la seva època de floració i les parts comestibles.

La segona part del llibre, el receptari, és un exercici de fantasia: tempura de comí de prat, bunyols de malva, coca de porradell, pastís d’ortigues, lasanya de ravenissa blanca, cruixent de flor de pastanaga, truita d’herbes silvestres, vi de baies de saüc, crema de flors... Si algú encara queda amb gana és que és un llepafils.