Art

Anna Dot

Artista

“El més positiu de l’art és la llibertat”

Anna Dot (Vic, 1991) és una artista a qual no li corresponen cap de les clàssiques etiquetes sobre disciplines artístiques. Malgrat la seva joventut, té les coses claríssimes i una línia de treball molt marcada al voltant de temes com l’apropiació i el llenguatge. Quan feia el batxillerat, va descobrir la màgia de l’art i ara és la seva vida.

No volia ser artista d’entrada...
No, jo volia fer un ofici. Però vaig fer el batxillerat artístic a Vic perquè s’hi va apuntar una amiga i la que va acabar entusiasmada amb l’art vaig ser jo. Allà em vaig trobar professors com el Víctor Sunyol, i va ser meravellós. Després la primera idea que vaig tenir és estudiar disseny gràfic, però vaig trobar que això em limitaria, i finalment vaig optar per belles arts perquè era molt més general.
Cosa que ja quadra amb la diversitat del seu treball: escriptura, ‘performance’, instal·lació, vídeo...
Això és el que té de bo l’art avui dia, i jo tenia clar que no volia tancar-me en una sola disciplina. El més positiu de l’art és la llibertat. L’art em permet vehicular la meva curiositat, que en el meu cas té interessos molt diversos. Per exemple, el meu treball de doctorat el faig al Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat de Vic, i en ell la literatura té un paper molt important.
És apropiació el que vostè fa quan, per exemple, en una ‘performance’ recita –o intenta recitar– de memòria un poema d’Allen Ginsberg a partir del vídeo de Patrick Coyle?
Mai he pensat que sigui una apropiació, és simplement constatar que, a part que no hi ha res inventat, les persones no ens entenem. Ja d’entrada, quan dic A, en el fons no vull dir A, i el que ho rep ho interpreta d’una altra manera d’acord amb la seva experiència. Trobo que és molt divertit i a la vegada molt frustrant. I em fa pensar que quan comuniquem, per més que ho intentem mai aconseguim expressar el que volem. M’interessa donar voltes a aquest assumpte.
I és apropiació la col·lecció d’obres d’art que ha format amb Palma Lombardo a partir de somnis?
Bé, en aquest cas són obres d’art d’altres artistes que la Palma i jo hem somiat i que recopilem en la col·lecció que hem anomenat Hipotàl·lam. Ens ho expliquem mútuament cada cop que tenim un somni on apareix una. De vegades les dibuixem. Tenim una Yoko Ono! I una d’Antoni Muntadas. Fins i tot tenim una donació d’Aldo Urbano. Aquest format de col·lecció ens permet, per exemple, poder fer exposicions orals. I amb això obrim una reflexió: es poden capitalitzar els somnis?
Què trobaríem al seu taller?
És que si algú vol venir a visitar el meu estudi, només trobarà l’ordinador i els meus llibres. La idea d’un estudi a la manera d’un artista clàssic, a molts ja no ens representa.
Com veu la situació per als artistes joves? Vostè no para.
Estic contenta de com em va perquè a mi no m’importa fer altres coses per sobreviure. En el meu cas, tot ho integro dins de la meva pràctica artística. Crec que si et diversifiques molt, es pot anar fent.
Quins projectes té?
Una performance a Lisboa al novembre i participaré en la pròxima Bianyal de la Vall de Bianya a l’octubre amb una intervenció en una església.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.