És veritat que Baudrillard ha mort?

Diuen que Jean Baudrillard va morir el 6 de març del 2007, i sembla que no és cap simulacre. Havia nascut el 1929 a Reims i va desenvolupar una tasca de primera línia en els camps de la sociologia i, sobretot, la crítica de la cultura, especialment en els darrers anys al voltant dels mitjans de comunicació. Els seus treballs sobre la realitat i el simulacre, sobretot dins la societat nord-americana –que ell deia que encara no era la nostra però que hi anàvem fent camí–, el situen com una de les ments més suggeridores entre les que es dediquen a pensar el nostre present. Perquè ens entenguem, si heu vist la primera Matrix, Baudrillard seria dels que no només triarien la píndola roja sinó que a més ens informaria, com Morfeu, dels efectes que tenia abans de prendre-la. «És la veritat, la que amaga que no hi ha veritat», deia. La seva ha estat una vida dedicada a la investigació, el pensament i la docència universitària, en un estat com el francès on la dissidència i el pensament han estat sempre un valor afegir en la institució universitària.

El pensament de Baudrillard, però, no ha estat el mateix al llarg de la seva vida, sinó que ha evolucionat, però sempre un pas endavant, obrint camí. Així, ha passat de teòric del postestructuralisme des d'un vessant crític, amb un component marxista que va anar abandonant no per negar-lo sinó per ampliar-lo, a un dels pensadors més analítics pel que fa a tots els àmbits de la postmodernitat. Sí, perquè Baudrillard és un dels màxims pensadors sobre aquest període cultural en la màxima expressió de l'adjectiu cultural.

En aquest món postmodern, que és el nostre, segons Baudrillard, «no hi ha realitat, no hi ha història, sinó una simulacre de la realitat –la realitat desapareix– i la negació de la història.» I els que contribueixen fonamentalment a la construcció d'aquest simulacre, segons ell, són els mitjans de comunicació i les masses que se'ls escolten, que no veia condescendentment sinó que les acusava de ser tan culpables com els mitjans. Són ells els constructors ideològics de la realitat virtual, que nega la realitat real a través de l'absoluta preponderància dels símbols sobre les coses. La representació de la realitat se sobreposa a la realitat, la suplanta o simula ser la realitat. En aquest punt és on els mitjans de comunicació tornen a prendre una importància central, ja que són els que ja no copien la societat per reproduir-la sinó que en creen un simulacre que, a través de la seva dictadura (ell no utilitza aquest terme sinó el d'omnipresència en el nostre dia a dia), passa a dictar les normes de la real. L'acumulació de símbols per representar la realitat acaba substituint aquesta realitat. És a dir, la vida és simulacre perquè és una còpia del que els mitjans ens expliquen que és la vida. El simulacre esdevé així realitat.

El seu pensament va ser especialment polèmic en els darrers anys, enmig de la primera guerra del Golf, quan va afirmar que aquella guerra no existia sinó que només era una representació, una afirmació que descontextualitzada perdia tot sentit però que en el seu pensament esdevenia, perdoneu-me el símil, una arma de destrucció massiva... d'estupideses molt més profundes.

Baudrillard va ser, també, un dels pensadors del silenci –de fet, sempre l'he vist com un dels pares ideològics del Tres, el nostre artista experimental que fa «concerts de silenci» desendollant sorolls. Segons el francès, el silenci està expulsat de la televisió, que és alhora el màxim creador de simulacre: «Darrere de l'orgia de les imatges, el món s'oculta, es disfressa.» El silenci és la ruptura, el buit, el trencament dels elements afegits de què el simulacre ens ha dotat. Una altra forma de ruptura, segons ell, és el terrorisme, ja que aquest aporta al sistema un excés de realitat per tal que entri en crisi davant el trencament ideològic de l'estratègia virtual. En relació amb aquest tema, va escriure: «L'esfondrament de les torres del World Trade Center és inimaginable, però no n'hi ha prou per fer-lo real. No n'hi ha prou amb un suplement de violència per obrir la porta de la realitat. Ja que la realitat és un principi, i és aquest principi el que s'ha perdut.» I no se'l va entendre, perquè enmig del soroll en què vivim el pensament reflexiu d'aquesta magnitud viu ofegat pel simulacre, pel simulacre que suposa, fins i tot, llegir aquest article sobre Baudrillard en aquesta pàgina sense més ni més.