Torna-la a posar sam
Bernat Salvà
El gènere negre fa el cim
‘Perdición’ (1944) va consagrar Billy Wilder i va obrir Hollywood a històries més fosques
-
Fred MacMurray i Barbara Stanwyck, els malvats protagonistes d'aquest cim del cinema negre Arxiu. -
Fred MacMurray i Barbara Stanwyck protagonitzen aquesta obra mestra del cinema negre PARAMOUNT. -
VÍDEO: El tràiler en versió original (sense subtítols)
“James M. Cain havia captat quelcom molt nord-americà: convertia les accions d’uns cabrons en art”, diu l’escriptor nord-americà James Ellroy. Fa referència a Double indemnity, relat d’un centenar de pàgines de l’autor d’El carter sempre truca dues vegades que Billy Wilder va adaptar a Perdición, obra mestra que, el 1944, va espolsar l’etiqueta de gènere menor al cinema negre i va elevar Billy Wilder a la categoria dels grans (Lubitsch, Walsh, Hitchcock, Capra...). El relat de James M. Cain té com a protagonistes una dona (Barbara Stanwyck) i un agent d’assegurances (Fred MacMurray) que s’emboliquen i planegen l’assassinat del marit d’ella per cobrar la indemnització de l’assegurança de vida que li fan firmar sense que se n’adoni.
Des de la primera escena sabem l’argument principal. Importa ben poc: el que compta és el com, i Billy Wilder, que va escriure el guió a quatre mans amb Raymond Chandler (i es van barallar durant quatre mesos), reserva grans detalls, uns quants girs a la segona meitat del film i un grapat d’escenes inoblidables: l’assassinat fora de quadre, el cotxe que no s’engega en l’escena del crim, Stanwyck amagada darrere la porta quan el personatge d’Edward G. Robinson està a punt de descobrir-los...
Narrada en primera persona per Fred MacMurray, Perdición té uns diàlegs excepcionals, amb el segell de Chandler, que sovint tenen doble sentit. “En aquest estat hi ha un límit de velocitat”, diu Stanwyck davant el flirteig descarat de MacMurray. “I quin és?”, li respon ell. “Quaranta-cinc milles per hora, i vostè va a noranta.” Quan han comès el crim i tot ha sortit bé, Walter Neff (MacMurray) relata l’estrany pressentiment que l’assalta pel carrer: “Us semblarà absurd, però no sentia les meves pròpies passes: eren les d’un home mort.”
Obstacles de la censura
Fer un guió amb dos assassins com a protagonistes, ella un paradigma de femme fatale i ell sense cap escrúpol, no va resultar gens fàcil. El famós codi Hays que imposava una rígida autocensura als estudis de Hollywood va entrar en vigor el 1934, i el primer guió de Double indemnity (títol original del film) data del 1935. El van tombar. No va ser fins al 1943, després de diverses versions, que es va tenir llum verd per rodar. Només era el primer obstacle. Després no trobaven actors disposats a fer personatges tan amorals. Billy Wilder explica en un llibre de converses amb Cameron Crowe: “Vaig intentar contractar tots els protagonistes masculins de la ciutat; vaig caure tan baix que vaig provar fins i tot amb George Raft, que ja era rebaixar-se!” Finalment Fred MacMurray, estrella de la Paramount especialitzat en comèdies romàntiques, va acceptar fer un canvi de registre. Barbara Stanwyck, que llavors era l’actriu més ben pagada de Hollywood, va acceptar després que Wilder li burxés l’orgull. “Ets una actriu o un ratolí?”, li va dir. “Barbara Stanwyck era una dona extraordinària –explicava el director a Cameron Crowe–. Va agafar el guió, li va agradar i no em va enviar cap agent a dir: «Mira, interpreta una assassina, ha de pagar-li més, perquè no tornarà a treballar mai més.» Amb ella no vaig tenir cap dificultat, ni una. Se sabia el guió, els diàlegs de tothom. [...] No va fallar mai, ni un sol error. Tenia un cervell meravellós.”
La pel·lícula va tenir un èxit extraordinari de públic i va ser nominada a 7 Oscar, inclòs el de millor pel·lícula; però va guanyar un film de molta menys qualitat, Siguiendo mi camino, de Leo McCarey. Billy Wilder es va venjar fent-li la traveta quan anava a recollir l’estatueta al millor director. L’any següent li van concedir dos Oscar a Wilder per Días sin huella.
Eddie Muller, historiador cinematogràfic i director de la Film Noir Foundation, opina que Billy Wilder va dirigir “el film que millor representa el cinema negre; el gènere va començar, a tots els efectes, amb Perdición”. “Va canviar totes les perspectives. Va legitimar el que els crítics mediocres consideraven com un sòrdid gènere menor, perquè va fer molts diners i la indústria el va acollir bé.” Creu que connectava amb els moments que vivien els Estats Units, en plena Segona Guerra Mundial: “El gènere negre era l’avançada del canvi de consciència americana, en aquella època es va saber fins a on arribava la maldat humana. El públic nord-americà havia perdut la innocència i volia pel·lícules més adultes.”
Billy Wilder va aconseguir un gran prestigi. Només havia fet dos films convencionals, abans, i es va guanyar el respecte de la professió i els estudis de Hollywood van començar a fer pel·lícules protagonitzades per malvats, amb femmes fatales i amb narració en off. Tothom va imitar aquest film, que arrencava amb Walter conduint a tota velocitat per Los Angeles, una nit plujosa, entrava ferit a la seva oficina i enregistrava la seva confessió en un magnetòfon: “Ho vaig fer per diners, ho vaig fer per una dona. No vaig aconseguir els diners, ni vaig aconseguir la dona.”