Catalunya entre l’11-S i l’1-O

Sovint la història ens ve a visitar i tot trucant a la porta ens adverteix que ens cal actuar. És per això que no puc deixar de fer les meves observacions sobre aquestes dues dates que ara ens enfronten: la d’un inici ben reflexionat, l’11 de setembre del 1714, i l’esperançadora de l’1 d’octubre del 2017. Atès que per enèsima vegada ja havíem estat advertits, i la primera, per la princesa Emma (la filla de Jofre el Pelós, a cavall dels segles IX-X), que tot seguit de la presa de possessió de la terra promesa en temps històric, ens calia repoblar-la i construir-hi segons els nostres trets de responsabilitat sensible i mental peculiars, per l’advertència del 1714, sabíem per experiència real que les responsabilitats només les assumeixen els decidits i que ens calia procedir a un arrelament definitiu propi, sense missatgers, de la mentalitat i sensibilitat catalanes singulars. Passats els temps, amb els daltabaixos ara de la força, ara de la feblesa executiva, vàrem arribar –malauradament final de traca però sortosament desvetllament definitiu de la consciència d’un compromís obligat– a desenvolupar la tasca històrica deguda: llengua (visió del món) i enginy (creativitat). El 1640 (el de la lluita dels segadors), l’agut i perspicaç Quevedo, súbdit del rei Felip IV, va advertir al seu monarca de l’estranya manera que els catalans tenien d’entendre el Senyor. Consideraven que en lloc d’ells servir-lo era el Senyor qui havia de vetllar perquè els habitants d’aquelles contrades poguessin viure i treballar en pau i bon profit. Altrament caldria deixar en vagància aquell lloc de responsabilitat i atorgar-ne la direcció a qui en fos capaç, ensems que respectuós. I així hem arribar a l’1 d’octubre. De nosaltres depèn tot.