Més espai per al MNAC?

Exposicions franquícia

Barcelona ha evolucionat cap a un model de ciutat global i rep les pressions pròpies d’aquesta condició en oferta cultural quan encara no ha consolidat un model propi ni les estructures que va aixecar als anys noranta en el període pre i postolímpic. I un dels models estructurals no consolidats és el que afecta els equipaments museístics, que altres ciutats del món han resolt fa anys i panys. Tant és així que gairebé fa mandra tornar-ne a parlar. Però hi ha hagut un fet rellevant que obliga altre cop a fer punta al llapis. Barcelona rebrà cada cop més ofertes d’exposicions i festivals en format franquícia: “No cal que feu res, ho produïm tot, només cal que tingueu un gran espai perquè el negoci continuï.” La gran exposició de David Bowie només tenia un espai preparat per acollir-la, que era el Museu del Disseny, però a Bowie no se l’esperava ni formava part de cap programa expositiu, ni ningú s’havia preguntat si feia falta que hi fos. Produïda pel Victoria and Albert Museum londinenc el menys estrany és que s’aturés als espais d’aquest museu. Però ha aixecat la llebre sobre la presència de Barcelona en circuits franquícia globals.

Nous espais

L’Ajuntament de Barcelona s’ha quedat sense espais propis per fer exposicions, a part dels museus que li pertanyen íntegrament i dels museus o equipaments participats. La Virreina, antic espai per a exposicions museístiques o institucionals amb una clara funció expositiva abans que existissin els museus, s’ha transformat en centre de la imatge, però amb un programa que podrien fer altres museus de Barcelona sense necessitat de tenir un espai específic ad hoc. La Virreina centre de la imatge va néixer com un projecte personalitzat i continua personalitzat, sense que sigui estructural o espina dorsal de cap política fotogràfica coherent de la ciutat. La Capella segueix fent bullir l’olla amb artistes i curadors que es creuen permanentment emergents, però no passa d’aquí, i Fabra i Coats va ser una sortida tècnica per anul·lar el projecte del canòdrom.

Ara, finalment, s’ha alliberat de la Fira a Montjuïc el pavelló Victòria Eugènia, somni del MNAC des de principi dels anys 2000 per estar més a prop de la ciutat, ampliar els espais expositius de les col·leccions o dedicar-ho a exposicions temporals. Res més sorprenent que, contra tota lògica, l’Ajuntament de Barcelona, amb el regidor Collboni al davant, convidi tots els directors de museus de Barcelona a fer-se una foto davant del pavelló i prometre que tots el poden utilitzar per als seus projectes. Em pregunto quin d’aquests museus i museuets de la ciutat té pressupost suficient per omplir els metres quadrats d’aquest pavelló? La resposta és cap, si no és que la ciutat aposta per engrandir el MNAC i reclamar més aportacions a altres institucions i privats per al museu. Al contrari, és clar que el destí de l’espai és per als Bowies de torn, per a les exposicions o esdeveniments franquícia que cauen a la taula dels ajuntaments de ciutats globals i que no formen part de cap programa però que atrauen turistes. Així, l’Ajuntament té un as a la màniga quan convé. I el pavelló sent de tots no és de ningú. Novament, la ciutat –i en aquest cas la construcció de Barcelona com a ciutat global– i els seus interessos passen per sobre de la història que l’ha construïda en el passat i li ha donat vida i sentit fins al present.

El MNAC, un ‘work in progress’

Un museu amb tantes vicissituds com el MNAC estarà en construcció uns quants anys. Però tot museu està en construcció permanentment, i això no és dolent si el sistema de museus està consolidat, si el museu no té peus de fang. En aquest cas, els peus de fang de l’edifici han condicionat la seva vida des dels inicis i han generat una enorme despesa que ha impedit augmentar la col·lecció, que és l’autèntic valor, i representar la dinàmica internacional que en l’àmbit d’art ha tingut Barcelona i l’art català. És clar que el pavelló Victòria Eugènia podria ser una sala temporal excel·lent com ho és l’oferta que té París al Grand Palais, però amb criteri MNAC. El Grand Palais no accepta franquícies. Fa discurs nacional. Però França té un sistema museístic consolidat, una Réunion des Musées Nationaux, uns directors de museus de cossos específics i que Catalunya, si vol ser un estat, s’ha de plantejar seriosament què vol ser també en aquesta qüestió.