reminiscències
miquel de palol
La deriva de les generacions
Diuen alguns pedants que la gent que no viatja tenen una visió més limitada de l’existència. Aquest cronista no ho té gaire clar. Sense sortir del meu gremi, sembla que Emily Dickinson i H.P. Lovecraft, per posar exemples d’universalitat intel·lectual contrastada, no es van moure gaire de casa. Entre els catalans, Salvador Espriu tampoc va ser un rodamon, excepció feta del cèlebre creuer pel Mediterrani del 1933.
Una cosa sí que els més vulgars constatem en allunyar-nos uns centenars de quilòmetres de casa –en certes coses no en calen gaires–: que molts usos i costums que aquí donem com a normals, en d’altres latituds són rareses, extravagàncies; i al revés, si no anàvem avisats ens sorprendrem de preteses excentricitats difícils d’entendre. Part de l’encant de l’exotisme, tal com indica el mot, prové d’això, d’anar a fora per veure allò que no hi ha a dintre. El retorn a casa té part d’alleujament i part de decepció, depenent del caràcter de cadascú i de la fascinació exercida per l’indret visitat.
El retorn també permet apreciar allò que és més genuïnament nostre, i les diferències amb els veïns més propers. La centralitat de la cultura francesa ha perdut força els últims cinquanta anys, però igual que els grans edificis de cultures passades, els seus monuments mentals encara hi són, fins i tot en cercles aparentment modestos. Un bon amic dels estius de tota la vida m’ha obsequiat amb un llibre deliciós, Le Bouquin des méchancetés –com traduiríem méchanceté?: malvestat?, dolenteria? El sentit d’un mot en un idioma sovint no té equivalència exacta en un altre, sinó que el seu significat es reparteix entre unes quantes paraules.
El llibre, de François Xavier Testu i editat per Laffont, conté 1.150 pàgines de frases mordaces, ordenades alfabèticament en relació amb el personatge que les diu o que n’és víctima. Com a tast, la que figura a la coberta (tradueixo): “Quan ha entrat en el no-res, s’hi deu haver sentit com a casa.” Ho diu Clemenceau amb motiu de la mort de Félix Fauré. Passant fulls he pensat en els nostres pares, els meus i els del meu amic. Els dominaven les formes i es podien permetre un cert sentit tràgic de l’existència; a nosaltres ens ha hagut de dominar l’humor. No som més llestos que ells –jo si més no soc força més burro que el meu pare–, és que hem hagut de sobreviure en un món declaradament hostil a les categories del pensament. No dic supervivència vital, és clar; supervivència del sistema nerviós, que tampoc és una fotesa. La lectura no m’ha refrescat qui som, que ho sé bé prou, sinó qui hauríem pogut ser, qui ja em temo que no som a temps de ser.