De quan eren ‘els Rollings’

Crec que aleshores ni el malaurat Jordi Tardà els anomenava Stones. Eren “els Rollings”. L’Estat espanyol a penes feia un parell d’anys que havia entrat en el circuit dels concerts internacionals. Havíem vist Santana, Queen i Emerson, Lake & Palmer, al Palau d’Esports de Barcelona, John Mayall i també vam participar a un remake casolà del festival de Woodstock, el Canet Rock. El rock era per molts joves que havíem viscut una infantesa de color sèpia, i que havíem hagut de combinar l’impossible maridatge entre el retrat de Franco i el pòster de Janis Joplin o Jimmy Hendrix, una mena d’ideologia revolucionària que ens feia gaudir de la llibertat que no teníem.

Per això, el concert dels Rolling Stones a la plaça Monumental de Barcelona l’11 de juny de 1976 va crear una expectativa insòlita. Consolidava Catalunya dins el circuit internacional de rock amb el més gran espectacle que es podia veure en aquell moment. Un impacte que tampoc va ser passat per alt per un poder hereu d’una dictadura que es preparava per fer una transició democràtica però que conservava tota la recança possible davant un jovent que desafiava els valors establerts.

I com que aquells peluts que pujaven a l’escenari eren tan poc de fiar com els grenyuts que els anaven a veure, el govern de l’Estat –aleshores presidit per Arias Navarro, el darrer president de govern de Franco– va muntar un desmesurat dispositiu policial i propagandístic que avui faria riure per un concert de rock.

Dies abans de l’actuació, la premsa del Movimiento havia engegat una ridícula campanya que deia que els Stones venien a Barcelona amb els amplificadors i altaveus farcits de droga. Una barroera i sense sentit manera d’espantar la possible clientela, ja que la majoria d’assistents com a mínim fumava un porret de tant en tant. La resposta va ser massiva i la Monumental es va omplir de gent que procedia de tots els punts de Catalunya i també de l’Estat, malgrat les 900 pessetes de l’entrada (uns 5 euros i mig), el preu més alt pagat fins aleshores per un concert de rock. Potser he oblidat els temes que van tocar, però no el gran desplegament policial similar al del febrer d’aquell mateix any, en què hi va haver manifestacions violentament reprimides per demanar amnistia. Pel poder, un concert de rock tenia el mateix component subversiu que la revolta política. Fa gràcia perquè aleshores –el públic tampoc ho percebia així–, els Stones ja formaven part de la selecta aristocràcia del rock integrada en l’establisment. El concert havia estat promogut per Gay Mercader –Gay & Co–, que va ser el promotor que va fer canviar el panorama musical del país.

Els primers aldarulls es van formar en l’intent de passar de franc. Va ser el pretext que va fer servir la Policía Nacional per carregar, tant a fora com disparant pots de fum a l’interior del recinte, fet que va crear moments de pànic quan tota la Monumental va enfosquir per una espessa fumera. La policia tenia ordres de crear conflicte. Per això, en el moment previ al concert no paraven de córrer sense cap mena de sentit com no fos el de crear ansietat en el públic.

Però en caure la llum del dia les coses van canviar. La foscor situava els espectadors en l’autèntica sintonia del concert que va tenir com a teloner John Miles, un artista one hit wonder que va triomfar amb Music, que es va poder escoltar en directe. No em recordo gaire de l’altre teloner: el grup de funk The Meters.

Finalment, el moment esperat: Ses Satàniques Majestats. Juraria que abans va sonar La Santa Espina o un tema similar de catalanitat tolerada. També em ve molt al cap Angie. No sé si perquè la van interpretar o perquè a tots els concerts que he assistit dels Stones sempre he tingut un pesat al costat que no ha parat de demanar-la. De Jagger recordo que llançava al públic cubells d’aigua que contenien confeti, fins al darrer que contenia líquid de debò. Especialment emotiva va ser per a mi la presència de Billy Preston. Era un marrec quan en aquell escenari havien actuat els Beatles, no els vaig veure però aleshores tenia davant meu el teclista que va intervenir al Let it Be. Crec que va tocar el seu únic gran èxit comercial Nothing for nothing. El pas del temps i el fum, i no només el dels grisos, van afectar la meva percepció i el meu record.

Sí recordo amb nitidesa el tema d’inici: Honky Town Women, un dels meus clàssics preferits dels Stones. Sublim. Una de les grans nits de la meva joventut, un dels grans moments dels meus 18 anys.

plaça de toros monumental