Art

Jesús Navarro

Director del Museu d'Art Jaume Morera de Lleida

“El ciutadà vol museus dinàmics”

El MNAC no cal que comenci de zero; només ha d’integrar i completar la feina que ja hem fet els museus locals
La nostra obsessió ha estat fer justícia a uns artistes que van patir molt. A escala nacional, s’ha perdut molt temps

De la fundació a la refundació. El Museu d’Art Jaume Morera de Lleida commemora enguany el seu centenari més optimista que mai amb el seu futur. Tot passa per la nova seu que estrenarà, si res surt del guió, el 2020. Poca broma: la primera seu estable des que es va inaugurar el 1917. “Deixarem de ser un museu pelegrí ubicat en edificis provisionals i precaris”, exclama el director, Jesús Navarro, que ja està projectant un model de centre ple d’estímuls. L’exposició central del centenari, Connexions (fins a l’1 d’octubre), és una conversa generosa i entusiasta entre obres de múltiples museus i crítics d’art de diferents generacions i inquietuds intel·lectuals. En essència, és una celebració de la manera de treballar d’aquest museu, local però amb una visió de conjunt del que ha significat la modernitat artística al país. I prefigura tot el que està per venir...

No hi ha gaires museus centenaris a Catalunya...
No. Els més antics són els de l’Església, però de sorgits de la societat civil i amb obra contemporània som un dels pioners no només de Catalunya sinó de tot l’Estat espanyol.
I quin va ser el context que va propiciar que s’obrís justament a Lleida?
El 1912 es va fer una gran exposició bàsicament d’artistes locals i alhora van ser convidats els que havien desenvolupat la seva carrera a fora: Xavier Gosé, Jaume Morera, Gili i Roig... és a dir, els artistes del moment. A partir de llavors, les elits culturals de la ciutat ja van començar a reivindicar la necessitat de disposar d’un espai permanent per a l’exposició d’obres d’art. El pas decisiu es va produir quan Jaume Morera es va implicar en el projecte. Va donar no només la seva obra sinó tota la seva col·lecció particular, dins de la qual estaven representats els artistes espanyols més importants de finals del segle XIX.
Justament el museu du el seu nom. En la nova etapa, el continuarà duent?
Volem que es passi a dir Museu d’Art de Lleida, que de fet és el nom que tenia quan es va inaugurar el 1917. Va ser el 1924, a partir d’una segona donació que va fer Jaume Morera, que es va decidir canviar-li el nom. Les col·leccions originàries del pintor formen un eix històric, però a hores d’ara és relativament minoritari perquè el museu recull la major part d’artistes i moviments que s’han esdevingut durant tot el segle XX i arriba fins a l’actualitat.
En el marc del centenari han editat un llibre amb els cent esdeveniments que han marcat la història del museu. Destaqui-me’n un de positiu i un de negatiu.
El negatiu és el pelegrinatge continu per diferents edificis. El museu no ha disposat mai d’una seu definitiva, sempre ha estat ubicat de manera provisional i en precari. En no tenir un continent que l’identifiqui, el museu ha quedat desdibuixat en l’imaginari col·lectiu. A més, les sales no ens han permès fer una presentació mínimament digna de la col·lecció, amb una certa amplitud. Un munt de hàndicaps que hem anat superant de la millor manera possible i amb enginy en el programa d’exposicions temporals. I el positiu: l’activitat que ha desplegat els últims trenta anys amb la seva tossuderia de posar en valor els principals artistes i moviments de l’art de la Lleida del segle XX sense caure en el localisme sinó amb una mirada oberta. És molt, molt rellevant la bibliografia de recerca que s’ha generat. Quan vaig assumir la direcció, el 1994, no hi havia cap monografia de Leandre Cristòfol, ni de Manuel Viola, ni d’Antoni Garcia Lamolla... La nostra obsessió ha estat fer justícia a aquesta generació d’artistes que van patir tant.
Una tasca que encara no han fet els museus de referència del país, per cert. Està d’acord que els museus escampats pel territori han fet molt més per l’art català del segle XX que no pas els museus de capçalera de la capital?
Els museus del territori han tingut sempre molt clara la seva missió. A escala nacional, s’ha perdut molt temps amb la disjuntiva de competències entre el MNAC i el Macba. Tot just s’ha desbloquejat recentment... El relat està per fer, però gràcies a aquesta tasca descentralitzada ara el MNAC no cal que comenci de zero, només ha de ser capaç d’integrar i completar els resultats de la nostra recerca. Part de la feina està feta.
D’aquesta complicitat en va sortir, fa dues temporades, una extraordinària exposició de Xavier Gosé, que es va veure primer al MNAC i després a Lleida. Però són escasses aquesta mena de col·laboracions entre museu petit i mitjà i gran institució.
Amb Gosé va anar molt bé, sí, però amb Leandre Cristòfol no ens en vam sortir. L’anterior direcció del MNAC va descartar que produíssim junts una exposició pel seu centenari. I costa d’entendre perquè si nosaltres tenim el 70% de la seva obra, el MNAC té l’altre 30%. Vam fer la proposta al Museo Patio Herreriano de Valladolid i van acceptar encantats.
Què falla en el sistema de museus català?
Que ha privilegiat durant molts anys la construcció dels equipaments nacionals, i això ha estat un pou sense fons que ha manllevat molts recursos per mantenir i dignificar el teixit museístic del país. En aquest sentit, el nou pla de museus que es presentarà aviat redreça la situació i inicia un camí interessant: dona prioritat a oxigenar i a muscular el teixit existent i no a la creació de nous museus.
Abans incidia en la manca de condicions amb les quals s’ha hagut de treballar durant 100 anys. Això canviarà, per fi i després de diversos intents fallits, amb la nova seu de l’edifici de l’antiga Audiència. Quin és el calendari?
El projecte executiu ja està aprovat i ara acaben de sortir a licitació les obres, que calculem que començaran entre el desembre i el gener. Aquesta és la millor notícia que ens ha donat el centenari: estem a punt de refundar el museu. El trasllat a la seu definitiva es farà a principi del 2020. Estem parlant d’un edifici de 3.500 metres quadrats. Se’ns obre un nou món. Creixerem en espai i en serveis, i això és bàsic. Pensar que avui un museu en fa prou obrint les portes del seu edifici i posant quatre focus a les obres és un error. La diferència entre els museus de Barcelona i els del territori és que el nostre públic natural és el de proximitat. Que podem ser un recurs turístic, sí, però no és la nostra línia de treball fonamental. Nosaltres no ens adrecem principalment al turista que consumeix icones de l’art, nosaltres ens adrecem al ciutadà, i el ciutadà ens demana que siguem dinàmics. Per mi aquest és el repte més estimulant.
No em puc estar de preguntar-li per Sixena. Quines són les raons de fons que expliquen aquest conflicte?
No és un debat tècnic, és un debat polític. I a més amb una concepció de la política que entén que el patrimoni és una excusa per a l’enfrontament. I així no ho resoldrem d’una manera civilitzada. Fins que aquesta manera de pensar no desaparegui del conflicte no ho resoldrem. Tècnicament podem discutir-ho tot, però el problema és que els arguments dels tècnics no han estat mai sobre la taula. El nivell de la discussió és: això m’ho has pres, això és meu, això és teu, això és aragonès, això és català... En un debat entre tècnics segurament ens podrien entendre. I dic tècnics, no polemistes que van de tècnics.
S’han enrarit les relacions culturals entre les dues comunitats?
El Museu d’Art Jaume Morera sempre ha col·laborat amb institucions culturals d’Aragó, i l’afer Sixena no ho ha truncat en absolut. La gran retrospectiva de Manuel Viola l’hem fet amb la Diputació de Saragossa. Mantenim una relació de normalitat. És que no podria ser d’una altra manera.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.